TROBEM LA NECESSITAT: breus apunts sobre municipalisme i serveis socials.

El mot “globalització” porta ressonant per les nostres vides acadèmiques, i també quotidianes, des de fa ja cert temps. Grans teòrics han escrit una extensa literatura sobre els diferents processos i les seues conseqüències però sembla que per a molts, aquestes realitats, llunyanes i impalpables, ens són insuficients per a tractar d’entendre les nostres dinàmiques més immediates. En definitiva, les relacions que existeixen entre la població i la seua administració més propera: el municipi.

Com tots sabem, vivim un temps on el capitalisme feroç ha provocat una crisi on les fractures socials i l’exclusió s’han accentuat d’una manera notòria acompanyades d’un procés de secessió de les elits i d’expulsió cap avall (i també cap a fora) de les capes més vulnerables de la societat. S’ha produït el conegut sociològicament com “efecte Mateu” (Robert K. Merton, 1968), ha hagut un augment desmesurat de la bretxa salarial i les polítiques públiques han perdut una de les seues funcions principals com és la capacitat distributiva.

La lògica ens convida a pensar quina hauria d’haver sigut la reacció de les institucions davant el context descrit anteriorment però, com sempre, s’actua contràriament a ella. Quan els governs locals, i amb ells els diferents departaments de serveis socials, són més necessaris que mai, s’aprova a les Corts Generals la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, on s’intenta que els Ajuntaments passen a ser administracions tutelades i sense cap tipus de capacitat política. En altres paraules, s’obri un procés de re-centralització, tractant d’articular un discurs que culpabilitza als ajuntaments del descontrol dels comptes públics i deixant als serveis socials en un “limbo” competencial. És açò, precisament, a allò que ens enfrontem: el distanciament de les estàncies de proximitat, sense cap planificació objectiva i amb un sistema de finançament que deixa els serveis socials en una situació d’inoperativitat i de saqueig constant. No obstant això, i trencant una llança en favor dels ajuntaments, s’ha de dir que aquests han afrontat la situació destinant una gran quantitat de diners dels seus pressupostos als diferents departaments de serveis socials municipals justificant-los com a “despeses no-obligatòries”  tractant així de botar-se les “competències impròpies”. Encara que, evidentment, no és suficient.

Deixant surrealismes a banda, cal fer èmfasi en que l’irrellevant desenvolupament del sistema dels serveis socials al País Valencià ha provocat que les entitats locals ocupen un espai fangós, ple de duplicitats competencials i altres competències indefinides o desconegudes i que malauradament, el que hauria de ser una coordinació multinivell dels serveis, s’està convertint en una confrontació constant. Com bé diu Xavier Uceda al llibre Democràcia desde abajo. Nueva agenda para el gobierno local. (Joan Romero, 2015), “els ajuntaments en funció de la seua capacitat, compromís i sensibilitat han desenvolupat nombrosos serveis i prestacions, instaurant-se una gran desigualtat entre veïns i veïnes de diferents municipis sense prevenció ni intervenció professional, sense referències territorials i amb nombroses referències”. En poques paraules, els ajuntaments han assumit una tendència continuista de les tradicions franquistes que veien els serveis socials com a pura beneficència i que actualment s’han encaixonat en l’assistencialisme i la sectorització.

Tot el contrari succeeix a la sanitat, que també és un pilar del sistema de benestar social, no oblidem. Sé que les comparacions són odioses, i inclús evitables, però pense que en aquest cas és necessari posar un cas pràctic per a il·lustrar el que ocorre en els serveis socials en referència a l’assistencialisme i la sectorització. Ningú s’imagina que a la porta d’emergències d’un hospital públic no es poguera posar remei als mals d’un pacient pel simple fet de no tindre els recursos adequats per a fer-ho, és a dir, el punt de mira no se situa en els recursos sinó en la necessitat i la malaltia es resol sense cap imprevist. D’altra banda, en els serveis socials passa tot el contrari: la persona arriba als equips d’atenció primària, exposa la seua necessitat i se li dóna una ajuda (que arriba tard i malament) depenent dels recursos disponibles. No s’està solucionant el problema, s’està atenuant vagament. En segon lloc, la poca planificació fa que l’organització per sectors del departament de serveis socials al municipi cree una tendència que dista bastant de la universalitat del servei, que crea uns conflictes orgànics, que comporta una estigmatització de la població que poc ens interessa a l’hora de solucionar els seus problemes o les seues preocupacions.

Al cap i a la fi, cal articular un discurs on l’escala local passe a ser un actor primordial per a fer front als nous reptes. Reclamant autonomia, visibilitat i sabent que els municipis són el millor laboratori per a dur endavant polítiques públiques. Com deia Oriol Nel·lo, les ciutats han de fer front a tres reptes fonamentals: la desigualtat, la desigualtat i la desigualtat (Nel·lo, 2015). I els serveis socials són els únics capacitats per a entendre i solucionar dita problemàtica.

Foto portada/ABC.es

Per Marc Aparisi Martí (Grau de Gandia, 1993). Graduat en Ciències Polítiques per la Universitat de València. Defensor del municipalisme com a eina vertebradora de la societat, capaç de configurar espais de confluència popular entorn a reivindicacions necessàries.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1