Trampes i eixides

El PP ens ha parat la trampa. Ens deixa una comunitat autònoma arruïnada, sense sector financer propi; amb un deute impagable, invertit en projectes dels quals difícilment n’extraurem rendiment econòmic; amb un dèficit “conegut” (pose entre cometes conegut amb la sapiència de què, amb els personatges que han estat al capdavant de les nostres institucions als darrers anys, no se sap mai com de grossa és la falla) que ronda el 3% sobre el PIB, un dels més alts de l’Estat; amb un dels pitjors estats del benestar autonòmic, i sense massa possibilitats d’ampliar-lo substancialment a curt termini, doncs tornem a restar marginats en el repartiment del finançament estatal; sense mitjans de comunicació propis; etc. El PP ens ha parat la trampa. No només als representants de l’esquerra. També a tots els que habitem aquesta terra.

El PP ha practicat a València la clàssica tàctica militar que anomenem de “terra cremada”, en aquest cas aplicat a l’àmbit politicoinstitucional. Sabent que anava a perdre bona part del poder que ostentava, ha arrasat amb els recursos estratègics del país i ens ha deixat una comunitat difícilment gestionable, esperant que l’esquerra, impotent davant d’una situació de dificultat extrema, perda, com més aviat millor, la confiança que els ciutadans li han atorgat. Aquesta és la seua principal aspiració.

Açò demostra una irresponsabilitat i una falta d’ètica indecents. Una indecència practicada per una gent que, sovint, i, segurament, resultat del seu passat franquista, sol apropiar-se la defensa dels valors que, teòricament, encarna l’Estat-nació espanyol, enfrontant-se a aquells que, a parer seu, mostrem una clara manca de valors institucionals: aquells que no combreguem amb la seua ideologia nacional conservadora, leitmotiv de la bona i catòlica Espanya. Qüestió de la militància de dreta el fet de veure quin és el sentit de responsabilitat d’estat que practiquen els seus representants. Nosaltres el jutgem greument. Ho sé.

El ben cert és que la situació a gestionar és complicada. Amb un govern a Madrid que ens marginarà, pensant únicament en termes polítics, tractant d’evidenciar la ineficiència i ineficàcia dels governs de majoria progressista de cara a les eleccions generals, sense mostrar el més mínim remordiment per apostar contra el benestar de milers de ciutadans que, per sort o per desgràcia, habitem aquest territori. Amb un FMI que començarà a marcar posicions enfront de l’avanç de l’esquerra. Que començarà a planificar la seua tàctica habitual de terrorisme econòmic, rebaixant previsions de creixement sense raons objectives per tal de fer parèixer que les possibles mesures que puga prendre l’esquerra aniran sempre en contra del creixement econòmic i, per extensió, del progrés, fonamentat en una idea moderna que l’era postmoderna hiperglobalitzada ha deixat obsoleta: que tot creixement, sempre que supere un determinat llindar, genera prosperitat per al gruix poblacional. Açò és fal·laç, i la situació actual ens ho demostra. Creixement és precarietat, sovint. El desacoblament entre prosperitat i creixement és força palés. Ens trobarem, a sobre, amb una Europa hostil, que continuarà promocionant al nostre territori, com a la resta de l’estat, polítiques fonamentades en la falsa austeritat de caire neoliberal. Si Grècia ho té difícil, nosaltres, els valencians, ho tindrem més magre que ningú.

Sense finançament, sense suport estatal i sense més defensa que la nostra força com a col·lectiu, el poble valencià i els seus polítics s’hauran de doctorar abans d’hora, només eixir de secundària i sense tindre encara les coses massa clares. La Història ens ha donat un escenari difícil i hem de gestionar-lo.

Necessitem representants encoratjadors que ens ajuden, a uns ciutadans que exigim cada vegada més protagonisme, a mantindre viva la pressió sobre unes institucions que tractaran de dividir-nos, d’enfrontar-nos. Els valencians, sovint, i de forma tràgica, hem caigut en enfrontaments que poc ens han ajudat, que ens han deixat molt pitjor del que estàvem. Que ens han fet caure en mans de personatges fatxenders, superbs i casposos. En mans d’elits netament extractives, que, després d’esprémer el suc de les taronges, han cremat el taronger. Ho sabem massa bé.

Si volem eixir de les seues trampes, no valen ara, per a la primera línia de foc, personalitats apaivagades, tèbies i dòcils. Persones adaptades a la dinàmica cortesana que han practicat amb els representants valencians els dos partits que a València han governat. Ara calen personalitats compromeses i carismàtiques. Engrescadores i valentes. Ja no només importarà el contingut de les polítiques, sinó la vehemència amb la qual es defensen davant d’unes institucions hostils. El context ens exigirà pressió, i aquesta només la pot aconseguir un govern farcit de personalitats fortes, capaces de, al mateix temps que s’obrin noves vies per a la participació ciutadana, conscienciar-nos de que hem de plantar cara amb huits, nous i cartes que no lliguen. I hem de fer-ho bé.

En mans d’alguns queda fer autocrítica. El fet de ser conscient de les limitacions pròpies. En mans d’alguns queda el fet d’adonar-se’n de què hi ha personalitats i persones que no es poden malbaratar restant en un segon plànol quan el context els exigeix un protagonisme principal, una posició visible. En mans de tots queda el fet de construir una societat i unes institucions fortes, que no trontollen davant de les envestides sistèmiques que de segur vindran.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1