Què opina Rússia sobre els refugiats?

Seguint els preceptes d’un dels pares fundadors del paradigma transnacionalista, Joseph Nye, vivim en un món en el que la distribució del poder es pot entendre com una mena de partida d’escacs tridimensional, formada per tres taulers: al superior trobaríem el poder militar, unipolar, caracteritzat per la primacia dels Estats Units; al segon, situat al centre, es disputaria el poder econòmic, multipolar, on destacarien altres països però on continuaria tenint un paper clau la Cassa Blanca; trobaríem també un tercer, a la part inferior, on tindria lloc la batalla de les relacions transnacionals que escaparia del control governamental. Si partim d’aquesta accepció a l’hora d’entendre les relacions internacionals és lògic que al tractar un tema com el dels refugiats siris tinguem en compte les opinions de distints actors globals que puguen estar més o menys involucrats, o més o menys interessats, en tant poden estar fonamentades en lògiques diferents. Tenint en compte que Rússia ha sigut un dels actors internacionals implicats a la guerra a Síria, veig oportú fer un esbós d’allò que opina el Kremlin sobre la pitjor crisi migratòria a Europa des de la Segona Guerra Mundial.

Desenvolupant aquesta idea diré que Rússia no dubta en culpabilitzar als Estats Units de la crisi que està vivint Europa. Així doncs, la política al Pròxim Orient executada per aquest país, aliena a les peculiaritats històriques, de tipus religiós, de caràcter nacional i/o cultural, hauria predit una situació semblant des de fa ja molts anys i seria la principal causa del fenomen. Entenen a més amb perplexitat que aquest país parle de crueltat amb el tracte als refugiats per part d’Europa, en tant ells no estarien sofrint una situació que haurien creat. Per altra banda Moscou afirma que els europeus estem seguint a cegues les polítiques del nostre soci, i que per tant no tenim una agenda pròpia comú mes enllà d’uns preceptes dictats que ens perjudiquen. Rússia ha expressat en varies ocasions la seva negativa a que el conflicte els sigui atribuït, en tant el fet que ells donen suport al govern que consideren legítim a Síria no hauria estat la causa del problema, sinó els combats, impulsats en gran mesura des de l’exterior, així com les atrocitats terroristes. Ells entenen que si no col·laboraren amb Síria, la situació seria més greu i el nombre de refugiats molt major. Rússia presentaria el seu tracte als refugiats ucraïnesos com un exemple a seguir; 900.000, 400.000 dels quals podrien ser considerats com a refugiats segons Maria Zajárova, portaveu de la Cancelleria russa, la qual ens titlla a més d’hipòcrites amb el tracte al President sirià Bashar al-Asad.

Al meu parer l’última idea és la més interessant, i tot i que a totes romandria una bona dosi de veritat, em centraré en aquesta: els europeus no tenim una veritable idea comú sobre què fer amb els refugiats. Estem absorts davant del que és una clara crisi de tipus institucional, evidenciada una volta més amb el replegament i la tornada a l’Estat-nació. Més d’un país, i no entraré en donar noms, ens ha delectat amb espectacles lamentables referents al repartiment de sol·licitants d’asil , un repartiment de pati de col·legi on ens em tirat els refugiats al cap com si fossin cromos. Els passos al capdavant han brillat per la seva absència al que era una oportunitat per demostrar cordura, unitat, solidaritat i valors propis a una Unió Europea que fou capdavantera en matèria de Drets Humans. En paraules del vicepresident primer de la Comissió Europea, el socialdemòcrata Frans Timmermans, no es acceptable que els Estats membres digen que cal frenar aquesta situació i desprès romanguen callats.

Estic d’acord amb l’anàlisi que fa Rússia de la crisi, però com ja haureu imaginat les meves propostes de resolució estan lluny de les d’un país que afronta la crisi amb grans contradiccions, acollint un nombre relativament important de sirians al mateix temps que, pel que sembla, endureix els requisits per a obtindre un permís de treball a dintre de les seves fronteres. Les causes que ens porten a estar d’acord són a més diferents.

He parlat de Rússia, Moscou i Kremlin quan en realitat deuria haver-me referit al seu President, Vladimir Putin, en tant fou aquest el que va expressar aquestes línies de pensament al Fòrum Econòmic de Vladivostok i més tard d’altres a l’Organització de la Seguretat Colectiva a Dusambé. Ho he fet de forma conscient per a evidenciar el seu lideratge a la zona. Un lideratge que contrasta enormement amb el dels nostres representants. Aquest individu gaudiria, segons una enquesta elaborada al març d’aquest any pel Centre d’Investigació d’Opinió Pública de Rússia, d’un 88% de popularitat. Les causes probablement siguen la reeixida promoció d’una identitat neoeslavòfila i d’un patriotisme i orgull nacional que ha desplaçat altres discussions de tipus polític, econòmic i social. Recordem, en paraules de Carlos Taibo al llibre Rusia frente a Ucrania, que trobem a la Rússia independent dues grans etapes: una liderada per Boris Yeltsin i altra per Vladimir Putin, amb un xicotet interludi on formalment Dmitri Medvédev encapçalaria el país, però on a la pràctica es produiria una inversió de papers que permetria que quan Putin fou Primer Ministre les potestats majors recaigueren sobre aquesta figura en detriment de la de President, ocupada per Medvédev. Putin no hauria deixat d’estar present des de l’any 2000 i això hauria alimentat la seva popularitat dins i fora del país. Putin materialitzaria aquella frase d’Oscar Wilde que expressava que si el fet de que parlaren de tu era espantós, pitjor era que no ho feren.

Evidenciada l’opinió de Rússia, i el lideratge de Putin, no perdré l’ocasió de dir que el fet que la UE ha d’escoltar a Rússia (i a tants altres països) part de la creença en el diàleg i en la cerca d’unes relacions internacionals menys anàrquiques, on siguem capaços de deixar els interessos geopolítics quan es tracta de resoldre veritables drames, enarborant la bandera de la solidaritat i el humanitarisme , tot i que en ocasions els socis siguen discutibles. De sobres conec el fet de que Rússia promulga lleis que coarten la llibertat d’expressió, de reunió i d’associació. També conec l’estigmatització del col·lectiu LGTB i no oblide Txetxènia, com no oblide tantes i tantes barbàries que consenten o duen a terme tants i tants actors globals, també nosaltres. Defensem a les persones en lloc de tirar-nos els plats pel cap.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1