Política urbana: una perspectiva general

La principal característica que posseeixen les polítiques urbanes actuals és la seua transversalitat. Quan parlem de polítiques urbanes parlem de moltes coses, no únicament de política urbanística. Nogensmenys, parlem en gran mesura i de forma principal, de la definició de l’espai urbà, un espai que, entre altres coses, estableix o ajuda a establir les diferents  relacions que els habitants de la ciutat tenen o desenvolupen. Les polítiques urbanes (o l’absència de les mateixes) tenen un especial impacte en la geografia i en els usos i costums dels diferents grups poblacionals, definint contextos més o menys segregats, més o menys viscuts i/o participats, etc.

Pel seu grau d’impacte i per la seua transversalitat manifesta, aquestes polítiques mereixen una atenció especial per part de les institucions i dels diferents grups socials. Si atenem a la classificació desenvolupada per Henri Lefebvre al seu assaig La producción del espacio, on es parla de la pràctica espacial, de les representacions de l’espai i dels espais de representació o dels espais viscuts, on la pràctica espacial seria aquella dinàmica o disseny espacial d’usos generat/da des del poder establert (econòmic, institucional, etc.), seguint una lògica marcadament jeràrquica; on les representacions de l’espai serien aquells espais imaginats per tècnics de l’espai, especialment arquitectes; i on l’espai viscut seria aquell representat per les dinàmiques vitals dels diferents integrants de l’espai en qüestió, les polítiques urbanes han de tendir, a parer meu, a unificar els diferents espais (socials per definició) sota el paraigua d’una política pública inclusiva i consensuada.

Com a ciutat neoliberal integrada dins de la dinàmica globalitzada i globalitzadora actual, on l’augment de les desigualtats socioeconòmiques és un fet transversal, València presenta unes desigualtats espacials evidents. Si atenem a la composició socioeconòmica dels diferents barris i ciutats de l’àrea metropolitana de València, i ho fem amb una certa perspectiva històrica, les conclusions són evidents: la segregació socioeconòmica per barris augmenta. València, seguint la classificació “lefebrviana” de l’espai, té un seriós problema dins de l’àmbit de la pràctica espacial, doncs se segueixen en aquest terreny dinàmiques especialment elitistes, amb uns poders econòmics que pressionen sempre en la mateixa direcció: la del lucre per sobre de qualsevol altra consideració. Com a la resta de ciutats de planta neoliberal i enfocada als “serveis”, existeix un alt grau d’elitització espacial, que respon a una evident lògica sistèmica i que és afavorit per tota una sort de tensions entre els diferents interessos dels diferents actors dins d’una lògica de mercat desregulat i amb certa tendència al consum abusiu.

Altre dels temes cabdals que ha de resoldre la ciutat de València, i que es vincula amb l’anterior, és la recuperació de certs espais representats des del poder (per governs anteriors o afavorits pels mateixos) que malden per convertir-se en espais viscuts. Sembla que, per sort, el nou executiu municipal té política en aquests temes, com també la té per tal de garantir que la ciutat de València siga una ciutat més sostenible, que aposte per un model de transport públic més eficaç, altre dels temes que sorgeixen com a principals al context actual.

Com la resta d’institucions municipals d’arreu del globus, un altre dels reptes que enfronta la ciutat de València és la necessitat de, dins del nou escenari global, trencar amb la visió arquitectònica clàssica, especialment tecnicista i poc participada. La visió clàssica de l’arquitecte com a “metge de l’espai” està desfasada. Seria bo que tractéssim de fer de l’arquitecte un tècnic profundament matisat per la participació/necessitats ciutadanes en referència a l’espai, veritable font legitimadora de les diferents accions desenvolupades pel sector públic.

Al darrer l’objectiu ha de ser, com hem apuntat adés, reunir dins d’una mateixa política urbana les tres divisions plantejades per Lefebvre per a “l’espai social”, i de fer-ho de forma inclusiva. Des del respecte pels diferents espais viscuts i des de la necessària promoció dels escaients valors de participació ciutadana, es pot mirar de construir un context menys segregat, on el tècnic de l’espai més que no pas com a un metge sanador d’un espai malalt es comporte com un element al servei dels interessos institucionals i socials, com un element facilitador del canvi més que no pas com un element de reproducció de dinàmiques sistèmiques veritablement nocives? L’objectiu final passa per la construcció de nous usos espacials i, d’altra banda, per la reducció de les desigualtats espacials i de l’alt grau de segregació.

Foto principal/Valencia Plaza

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1