No mos fareu ciutadans de segona

Recorde com si fóra ahir les ‘‘processons cíviques’’ que amb motiu del 9 d’Octubre es celebraven a València fa no tants anys. Tot un grapat d’elements pintorescs desfilaven sota la bandera de l’autèntica valenciania. Era l’espai que donava legitimitat simbòl·lica des de velles glòries del regionalisme blaver fins a grupuscles directament neofeixistes. El relat, en termes de comunicació política, imperant era clar: o estàs amb nosaltres, els vertaders valencians, o ets un traïdor i, per tant, estàs exclós.

La ‘‘Batalla de València’’, durant la Transició, marca el punt més evident de fragmentació i polarització  identitària del poble valencià al voltant de símbols, denominacions i banderes. El resultat va ser la creació d’una nova clivella de base identitària en el sistema polític valencià que ha jugat indubtablement en contra de les forces progressistes des del primer moment.

I és precisament la reacció estratègica davant aquesta situació a què el meu article apunta. Les esquerres solen demostrar una incapacitat manifesta en acceptar i superar les seues derrotes simbòl·liques. I en la qüestió valenciana no ha estat diferent. La divisió social i política del poble valencià donaren pas a unes solucions de tipus superador, que no integradores, inspirades pel pragmatisme de l’època. Que alguns es recreen en lamentar la seua derrota, viscuda com a total derrota col·lectiva, és un altre assumpte.

El filòsof italià Antonio Gramsci subratlla el caràcter cultural i social del procés d’hegemonia mitjançant el qual una força o forces polítiques aconsegueixen la majoria política i el consens de l’estructura social. Tal volta els 20 anys de governs interromputs del Partit Popular a la Generalitat Valenciana o els 24 de govern absolut(ista) de Rita Barberá a València poden constituir alguna evidència.

I les celebracions del 9 d’octubre són un exemple clar d’aquesta conquesta hegemònica de la dreta valenciana. I amb el major component simbòl·lic possible, ja que es tracta de la Diada del poble valencià, la fita anual que pretén subratllar la identitat comuna d’un grup social per damunt de la pluralitat ideològica. Un ‘‘segrest’’ de la Diada de tots els valencians i valencianes per una part que, malauradament, no ha trobat una contestació ràpida i efectiva per parts dels exclosos: les esquerres valencianes. Unes forces que, fins fa relativament poc de temps, es limitaven a participar en les manifestacions organitzades de vesprada, autoposicionant-se en l’extrem del tauler polític.

Les teories gramscianes de l’hegemonia social i cultural requereixen, no obstant això, accions molt més valentes que ajuden a reconquerir espais simbòl·lics i a construir una contrahegemonia capaç de canviar la correlació de forces socials i polítiques. Parlant amb un exemple clar, l’acceptació de la Reial Senyera valenciana ha suposat una acció política molt més revolucionària (en termes de capacitat de canvi social) que, si em permitiu el sarcasme, les reflexions sobre neomarxisme pancatalanista.

El canvi social i polític (sempre en aquest ordre) que ha viscut la nostra terra en els últims anys ens ofereix una oportunitat històrica per tal d’acabar de manera definitiva amb la inútil divisió entre ciutadans de primera i ciutadans de segona i poder construir una identitat valenciana sòlida, necessàriament plural i reivindicativa.

Les esquerres han d’eixir del parany on han quedat atrapades i on les forces dominants han estat molt còmodes durant tant de temps, ja que les primeres eren marginades, acomplexades i, sobretot, minoritàries. El dia 9 d’octubre és el dia de tots els valencians i valencianes. O, dit d’altra manera, és el moment simbòl·lic de creació o reforçament de la identitat d’un grup social. Un valencianisme plural de la majoria basat, per exemple, en la defensa dels drets fonamentals, la reivindicació d’alguns elements de consens social i d’un finançament territorial just pot ser l’aposta transversal més revolucionària que les esquerres duent a terme en molt de temps. Pot ser no assaltarem els cels, però sí una hegemonia social i cultural necessària per canviar el statu quo i millorar la vida de la gent.

Un valencianisme de la majoria que permeta combinar intel·ligentent símbols històricament contraposats, com els que veiem a la imatge que acompanya aquest article. Esta es del concert de la Banda Municipal de la ciutat de València que, amb ocasió de la celebració del 9 d’Octubre, es va celebrar el darrer diumenge al Palau de la Música. Qui ho anava a dir? Una muixeranga amb la Reial Senyera de fons en un dels màxims exponents de l’antiga València de l’opulència del PP i Calatrava. Fou la primera vegada que es representava la muixeranga al Palau de la Música. I la reacció va ser un auditori en peus aplaudint. Això, senyores i senyors, és construcció d’hegemonia social.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1