Llei, democràcia i autodeterminació: la fal·làcia del discurs “constitucionalista”

Com sabem, les anomenades democràcies liberals basen el seu èxit (i això és, evitar que es produïsquen rebel·lions populars per a que les elits continuen tenint el poder) més en la persuasió que en la repressió. La construcció d’un discurs justificador de l’statu quo és, per tant, el factor clau per a mantindre la seua hegemonia cultural i, al respecte, hauríem de ser més conscients de l’efectivitat de la màxima goebbelsiana que la mera repetició crea la veritat normalitzant una idea al «sentit comú» del subjecte polític.

Faig la reflexió arran d’una d’estes «veritats» que trobem instal·lada en el pensament polític majoritari de les democràcies occidentals i argument-estrela de les posicions anomenades «constitucionalistes» (és a dir, «nacionalistes espanyoles», o no és nacionalista una constitució que clama la indivisibilitat de la nació amb l’exèrcit com a garant?) contra el procés independentista català, i mil-i-una vegades utilitzat pel conservadorisme en qualsevol altres àmbits i situacions per a sibil·linament inserir-lo i naturalitzar-lo en el nostre imaginari col·lectiu: «sense respecte a la llei no hi ha democràcia». Amén.

Però allò que per a l’individu políticament acrític pot parèixer una veritat òbvia i irrefutable es desmunta fàcilment: o va ser anti-democràtic que Rosa Parks es negara a cedir el seu seient, situant-se al marge de les lleis segregacionistes? O és que rebel·lar-se contra l’esclavisme o l’apartheid, legals en els seus respectius llocs i moments, és anar contra la democràcia? Quina concepció de la democràcia és la que dóna un caràcter definitori de la seua essència a un instrument del que fan bon ús les dictadures?

I és que la legitimitat democràtica d’una llei no pot mai provindre de la seua legalitat, cosa que seria tautològica i absurda, sinó de la legitimitat de la font legisladora i del respecte als drets humans, civils i polítics. En un sistema que es diu democràtic no pot haver, per definició, altre legislador legítim que la voluntat popular. La qüestió, clar, està en articular una concreció operativa correcta de tal concepte abstracte, i en este punt, potser alguns assumptes per la seua complexitat o banalitat requerisquen, o admeten, una intermediació, una representació (que no delegació, que és com en realitat funcionen els sistemes mal anomenats representatius, i sobre això he escrit alguna cosa), però un tema tan fonamental en la configuració política d’una societat com és sotmetre’s a una entitat política més àmplia o no, amb les importants diferències de sobirania i les companyies de viatge que això implica; un tema del que tota persona té una opinió igualment vàlida, en no ser de caràcter tècnic i no requerir per tant d’un cert nivell de coneixements; un tema tan fàcilment comprensible per la ciutadania com decidir si es vol formar part d’un estat conjunt amb altres territoris o fer-ho en solitari; un tema com l’autodeterminació, en una paraula, no pot abordar-se més que a través d’un referèndum, d’una consulta directa i vinculant a la ciutadania, i qualsevol altra forma d’abordar-ho no pot ser sinó menys democràtica i per tant en alguna mesura sostractora de la sobirania popular.

Resulta indignant que els mateixos sectors que prohibiren i estan perseguint penalment la realització d’una consulta popular (per més que, estrictament, el fet suposadament delictiu és la dedicació de recursos públics per a tal consulta, que em diguen de quina altra forma pot fer-la un govern, siga autonòmic o no) acusen els promotors institucionals del «procés» de no respectar la democràcia al·ludint a una Carta Magna que obliga els diversos pobles de l’estat a pertànyer-hi in secula seculorum si la ciutadania espanyola no autoritza la seua eixida, donat que, argumenten amb la Constitució a la mà, la sobirania resideix en el seu conjunt. Podem fer-se una idea de la validesa d’este argument tenint en compte que davant resolucions de parlaments autonòmics amb tota la legitimitat democràtica que pot tindre el sistema polític espanyol tan serioses com l’actual catalana o la basca del «pla Ibarretxe» instant el govern espanyol a una consulta per l’autodeterminació dels seus respectius pobles ni tan se vol se’l ha preguntat (al conjunt de ciutadans de l’estat).

En resum, qui vol consultar al poble, acusat de faltar als valors democràtics per qui governa amb una majoria absoluta, i absolutista pel seu abús, amb menys del 45% dels vots i dificulta el vot dels espanyols residents a l’estranger (per cert, un assumpte, el del vot pregat, suficient per a callar la boca d’estos «demócratas de tota la vida» cada vegada que parlen de democràcia). El món a l’inrevés, i tot un insult a la intel·ligència pagat amb diners públics.

El problema, clar, és que cola; que no només eixe insult no té un cost electoral més enllà de a la pròpia Catalunya i a Euskadi, sinó que sembla tindre recompensa a la resta de l’estat. Cosa que revela el problema de fons, arrel de la major part de les nombroses mancances democràtiques del règim del 78; una manca de cultura democràtica aberrant, fruit principalment d’una història recent iniciada en 1936 i no mai trencada sinó poc més que disfressada. Potser 2011 haja sigut un punt d’inflexió. Esperem-ho.

Escrit per Toni Yagüe (València, 1975). D.E.A. en Psicologia Social, Màster en Investigació d’Opinió i Consum, i en Economia Social. Activista socio-polític a diversos col·lectius (Assemblea 15-M de Torrent, C.S.A. La Llavor, Cooperativa Integral Valenciana A Tornallom, Xarxa de Persones i Col·lectius en Lluita,…)

Foto principal: http://1.bp.blogspot.com/-4zONIc-aLU4/UqAq7JWlAyI/AAAAAAAAPvs/YLBz4aUliJs/s1600/constitucionfranquista.jpg

Related News

One Response

Leave a Reply

Trackbacks/Pingbacks

  1. LLEI, DEMOCRÀCIA I AUTODETERMINACIÓ: LA FAL·LÀCIA DEL DISCURS «CONSTITUCIONALISTA» | Rendíos y Entregad Las Armas!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1