La producció de l’espai: una dinàmica elitista

Produir l’espai. Com va constatar el teòric francés Henri Lefebvre allà per la dècada dels 70, autor al qual llegia aquests dies, l’espai, dins de la dinàmica capitalista i dins de qualsevol dinàmica sistèmica (que convoque l’existència de societats complexes) ha de ser considerat com un escenari produït, com un producte que segueix una determinada forma de fer, no com un decorat neutre on desenvolupar la nostra acció. L’espai generat, aquell que no és natural (gairebé tot l’espai actual és generat. L’espai natural seria una mena d’espai ancestral de record), té poc de neutral.

L’espai, d’altra banda, i malgrat haver de ser considerat com un producte, no ha de ser entés, per la seua pròpia natura, com un producte més. Açò seria més palès dins de les lògiques actuals, ja que l’espai no respondria de forma exacta al tipus ideal de mercaderia produïda sota el paraigua capitalista, element més que teoritzat. Tot i que sí que cau dins de les dinàmiques de fetitxització, no és un producte del qual la ciutadania reste completament alienada, malgrat la seua minsa participació en la seua gestió dins del context sistèmic generat per les dinàmiques neocapitalistes. L’espai, malgrat tot, encara és un espai viscut.

Hui, m’agradaria parlar concretament sobre la producció de l’espai urbà, centre immediat de l’acció ciutadana i lloc on les dinàmiques elitistes neocapitalistes a l’hora de produir l’espai prenen forma.

Ahir, un anunci televisiu em féu pensar. Feu de “clic”. D’interruptor engega-pensaments al voltant d’una idea composta: l’elitisme innegable que s’amaga darrere de la producció de l’espai urbà és possible, en part, per la manca de consciència col·lectiva. Una manca de consciència col·lectiva promoguda per les lògiques neoliberals, potenciadores de les dinàmiques d’individuació dins d’un context sistèmic advers a la participació ciutadana en la gestió dels fets importants, i per la confusió patrocinada entre ideologia i ciència.

L’anunci en qüestió era de cotxes. D’una casa coneguda per la qualitat dels seus vehicles. L’anunci assegurava que, si conduïes el nou cotxe produït per la dita casa, cap espai urbà, per elitista que fos, se’t resistiria. Hi accediries allà on volguesses, ja que disposaves de la ferramenta idònia per a “dominar la ciudad” –Sic. “Dominar la ciudad”: monstruós concepte. No viure, sinó dominar. El verb emprat no és casual.

Malgrat l’aparent evidència, serà aquest un anunci més. Una forma més de vendre un producte. No serà, per al nostre imaginari col·lectiu, un fet denunciable.

Una de les característiques bàsiques del nostre context, tal com Lefebvre ja assenyalava, és l’objectivació de la ideologia sistèmica, que apareix als nostres ulls, sovint, en forma de ciència, de saber neutre. És la millor forma que té el sistema de legitimar-se i perpetuar-se dins d’un món encara marcat de forma determinant per la revolució científica il·lustrada, on tot allò que no fos considerat com a ciència sota els paràmetres acordats, no era vàlid. La lògica és clara: tot allò que no és ciència, és mera subjectivitat. Si aconseguisc que la meua subjectivitat siga la ciència del present, que no podré fer? Què se’m resistirà, si sóc portador de la veritat científica, si tinc la capacitat de reduir la resta de teories a mera ideologia subjectiva, sempre que no juguen al joc que han de jugar? És açò possible, en bona mesura, gràcies a la manca d’esperit crític de molts acadèmics, com molts acadèmics crítics mostren amb insistència. Lefebvre hi era un d’aquests, quan, entre altres, criticava l’acriticisme de l’arquitecte a l’hora de produir l’espai. Deia Lefebvre, que l’arquitecte seguia fil per randa allò que venia definit pel context, actuant, en bona mesura, com un metge quan s’enfronta a una malaltia o com un forner quan elabora la massa del pa. Açò és, acceptant que hi ha una forma de fer determinada i un espai que produir seguint uns paràmetres determinats, sense més critica que la que puga englobar-se dins del mètode científic acceptat, un mètode que menysprea conceptes com l’alienació, la participació ciutadana, etc.

Doncs bé, l’anunci que descrivia adés és ideologia objectivada, encara que semble una construcció acromàtica, ajustada a un context on la ideologia oficial és saber neutre. És la plasmació d’una forma d’entendre l’espai. L’espai no es viu, l’espai es domina. L’espai, elitista sota les lògiques sistèmiques, és un espai donat, que dominaràs quan hi jugues al joc elitista que has de jugar. Un joc elitista marcat per l’individualisme metòdic que accepta, com a punt de partida indefugible, l’existència d’un espai construït amb el “saber neutre” com a punt referencial. Trencar amb açò, és del tot necessari.

L’única forma que hi veig, com ja avançava abans, és amb la presa de consciència col·lectiva. I amb això, tots tenim molt a dir.

Des del món acadèmic, s’ha d’insistir a trencar amb aquesta idea equivocada que confon ideologia amb ciència, alhora que s’elaboren ferramentes útils per a que, des dels barris, es recupere l’espai viscut per tal de construir un espai diferent. L’espai no pot ser entés com un element que ens ve donat, sobre el qual no decidim. És el principi de la fi.

Per tal de fer-ho, és necessari, primerament, des-neoliberalitzar el món, tractant de potenciar dinàmiques que afavorisquen el debat col·lectiu, que generen el capital social necessari. Com assenyala Putnam, la individuació programada per la ideologia oficial, trenca amb el capital social. Seria aquest un dels drames occidentals del nou segle. Vital, doncs, obrir noves vies de participació, que no centren la seua atenció en l’individu com a únic actor, sinó que incorporen la lògica del individu adscrit a un grup, un grup amb el qual poder estructurar un espai pensat per a ser viscut, no dominat.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1