Identitats i eleccions

Diumenge se celebraren eleccions constitutives al Parlament de Catalunya. Les forces independentistes les van presentar en clau plebiscitària. La participació excepcionalment alta (el major índex de participació en unes catalanes en la història) i la polarització del vot, amb un partit com Ciutadans, marcadament espanyolista, capitanejant el suposat bloc no sobiranista, mostra que la ciutadania va entendre els comicis en la mateixa clau.

Si bé les forces independentistes obtingueren majoria absoluta al parlament, la suma dels seus sufragis no supera la barrera simbòlica del 50%. Suposa una victòria mínima de l’independentisme català i una derrota contundent del discurs nacional espanyol hegemònic, massa hereu de la dinàmica franquista i poc útil alhora d’explicar la plurinacionalitat dins del marc estatal espanyol. És aquesta la tesi principal del nostre article.

Espanya ha deixat en mans de la dreta neofranquista (terme manllevat del catedràtic de Ciència Política Ramón Cotarelo) la construcció del seu relat nacional. Una esquerra massa condicionada per una transició continuista amb els símbols franquistes ha pecat d’omissió, deixant en mans de la dreta el treball nacionalitzador en democràcia d’una societat civil feble, condicionada, en tots els aspectes, per les formes autoritàries del règim anterior.

abc.750

Portada ABC tras consulta 9-N

La tasca simbòlica de la dreta en referència a la qüestió identitària va ser afavorida per les institucions estatals espanyoles sortides de la Transició. L’elit política va promoure una democràcia mínima o limitada, amb una societat civil desmobilitzada i una supremacia de la partitocràcia o govern dels partits, beneficiant i sobrerepresentant als dos partits estatals majoritaris. L’aposta per aquesta democràcia conservadora d’alternança va dur a una politització clara de les institucions estatals, com, per exemple, el Tribunal Constitucional. El reflex d’aquesta politització i la perpetuació del status quo identitari d’arrel dretana es van demostrar amb la decisió presa pel mateix tribunal de declarar inconstitucional l’Estatut de Catalunya l’any 2010, un estatut auspiciat per una esquerra sistèmica que, malgrat voler construir una Espanya més plural, es va veure impotent davant l’hegemonia d’un discurs nacional marcadament conservador i jacobí que ella mateixa havia ajudat a construir implícitament. Un discurs nacional que té el seu altaveu en el mass media estatals.

El discurs nacional espanyol, com ja hem dit d’arrel conservadora, té dues característiques principals: d’una banda, l’immobilisme de caràcter legalista, derivat d’una concepció política que frega l’autoritarisme parlamentari, imposant la majoria parlamentaria, sense consens, a les minories nacionalistes perifèriques. D’altra banda, la naturalització del context estatal espanyol com a únic context on desenvolupar accions polítiques de pes. Aquesta darrera característica, pròpia del nacionalisme estatal o banal si emprem el concepte inventat per Michael Billig sol ser inherent a tots els estats-nació establerts. Al cas d’Espanya però, la combinació d’açò amb la primera característica, sumat a l’existència de dues identitats nacionals perifèriques fortes, estructura un context excepcionalment complex.

Es aquí on es trobem. Amb una nova esquerra que, malgrat voler trobar solucions pactades, ensopega una volta i una altra amb el mur discursiu identitari nacional construït des de la dreta; amb una nova dreta que aprofita l’escenari i la davallada de la dreta vella; amb una socialdemocràcia que es perd en debats territorials confonent el bon funcionament d’un estat descentralitzat amb el debat identitari de reconeixement de les identitats perifèriques, apostant per vies federals uniformes que en cap cas incorporen principis d ’asimetria i de pacte; amb una vella dreta que pateix l’absència de discurs vàlid per a les nacionalitats perifèriques.

L’escenari que s’albira és difícil de preveure. Tenint en compte el context, aquestes són les dues possibles eixides després de 27-S:

  1. Xoc polític frontal entre independentistes i l’executiu espanyol amb el suport del nacionalisme espanyol majoritari. Atenent a les declaracions de Rajoy d’ahir, en la línia de l’immobilisme legalista i del no reconeixement del fet diferencial català, aquest és l’escenari amb majors possibilitats. Amb unes forces independentistes majoritàries al parlament català i amb gairebé 50% dels sufragis, la gestió del conflicte sota a les lògiques del nacionalisme espanyol majoritari serà traumàtica. Les dues postures seran irreconciliables, amb una ruta independentista que continuarà endavant i amb unes forces espanyolistes poc qualificades per a estructura pactes en aquest àmbit.
  2. Un canvi de tendència en l’àmbit estatal donat la proximitat de les eleccions generals. Hi eixirà un executiu capaç de seduir a bona part d’aquells que van votar opcions independentistes el diumenge passat? Hi ha espai per al canvi discursiu en referència a la qüestió identitària?

Per Emilio Doria i Xavi Giménez.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1