Entenent Europa en un context globalitzat

El context europeu actual resta condicionat per una sort de conflictes diversos. Des de conflictes polítics de diferent caire al si dels diferents estats (als estats de la seua antiga perifèria (la sud), una perifèria especialment afectada per polítiques econòmiques de caire neoliberal que estan fent trontollar l’estructura de les seues societats; a estats clàssics com França o la Gran Bretanya, on l’eurofòbia creix de forma desmesurada; a estats de la nova perifèria oriental, l’antiga Europa del Pacte de Varsòvia, estats històricament poc europeistes i que, darrerament, amb el seguit de conflictes que sorgeixen al si de la UE encara han virat més cap a l’euro-escepticisme), passant per conflictes de caire socioeconòmic (serien aquests hereus directes de la crisi del 2007, però troben les seues arrels en dinàmiques que ja venen de lluny, que són pròpies de l’època postmoderna i postindustrial, dinàmiques que ja eren assenyalades per teòrics com Manuel Castells[1] i altres a meitats de la dècada dels 90) o per conflictes de caire cultural (immigració i multiculturalitat) les societats nacionals europees resten sotmeses a unes dinàmiques que segueixen, d’altra banda, les lògiques viciades d’una globalització puixant que ens ha agafat d’improvís, sense que realment les lògiques pròpies adscrites als estats-nació puguen fer-nos l’ajut, en imaginar aquestes un món delimitat per fronteres físiques i simbòliques que cada vegada tenen menys utilitat explicativa i amb una Unió Europea que, com bé assenyala Giddens[2], no ha sabut com construir una identitat de filiació semblant a la nacional, una identitat que puga farcir de contingut un projecte ambiciós, on polítiques que puguen delimitar els impactes de la globalització actual prenguen un major sentit.

Manuel Castells ja parlava fa anys, com adés hem assenyalat, d’alguns dels efectes propis de la globalització actual, la qual impacta de forma determinant sobre Europa, doncs, com assenyalen les dades, és aquesta la gran perdedora del nou context, amb unes taxes de creixement molt baixes i una incapacitat per re-industrialitzar-se i per crear llocs de treball força marcades. Castells parlava de mercats de treball locals i mercats empresarials globals o del factor treball com a factor global, mentre els treballadors queden adscrits a un territori determinat, una teoria que explica molt bé la situació actual, conjuntament amb d’altres de més modernes com les d’Ulrich Beck[3], suportada per economistes d’alçada, quan defensa que el treball ja no és necessari per tal de jerarquitzar societats, que aquest concepte ha desenvolupat noves formes tant simbòliques com materials, al perdre pes econòmic les rendes del treball enfront de les del capital (Thomas Pikkety, “El capital al segle XXI”, 2014) Com afirma Beck, “Los ricos de antes necesitaban a los pobres para convertirse en ricos. Los nuevos ricos de la globalización ya no necesitan a los pobres (sic)”

Aquests fets estructuren una nova realitat socioeconòmica europea. Una nova realitat farcida de precarietat laboral, de desigualtat creixent (un fenomen global i generalitzat, d’altra banda), de multiculturalitat mal gestionada, al perdre el treball la força integradora que adés tenia, etc.

De la relació entre aquesta nova geografia socioeconòmica europea i els diferents conflictes polítics, no crec que calgués parlar-ne, doncs sembla evident. A mesura que es precaritza el mercat de treball europeu (Guy Standing, “El precariado” 2013) creix el malcontentament amb unes institucions europees que resulten a hores d’ara poc atractives, trencant així amb la suposada “lògica postmaterialista” exposada per Inglehart[4], autor que allà pels anys 80/90 augurava que, les noves generacions europees, amb unes condicions mínimes de seguretat vital garantides, aprofitarien de forma decidida l’oportunitat de fer més Europa, una oportunitat oferida pel propi canvi cultural que aquestes mateixes noves generacions havien sofert. Aquesta lògica se n’ha anat en orris de la mà del pacte keynesià o pacte socialdemòcrata[5], que atorgava una seguretat manifesta als obrers. Als ciutadans en general. Uns ciutadans que, en aquell context de seguretat i certesa, trobaven els suficients incentius per tal de perdre’s en discussions sobre un projecte macro, que ultrapassava el debat clàssic nacional, centrat més en conceptes materials com els de seguretat i assoliment d’unes condicions mínimes de supervivència, fent incís en conceptes més abstractes, més propis del post-materialisme assenyalat per Inglehart.

El trencament amb açò, amb aquesta lògica post-materialista, potser tinga molt a veure amb les lògiques de la nova globalització, una nova globalització impregnada de neoliberalisme que, davant de la passivitat de bona part de les institucions europees, ha trencat de forma exagerada amb les seguretats i les certeses que aportaven les externalitats del pacte keynesià al si de les diverses societats nacionals. Unes lògiques globalitzadores atapeïdes de neoliberalisme que, darrerament, han trencat per complet amb el consens de postguerra.

És aquest el context que gestionen les institucions europees i els diferents estats al si de la unió. Un context força diferent al context europeu de post-guerra,  marcat aquell per un fort creixement sense inflació, amb baixes taxes d’atur, per un context geopolític on els BRIC i d’altres encara no havien pegat l’esclafit, etc. Un context en definitiva favorable, on els sindicats i partits socialdemòcrates, com encertadament assenyala Giddens, van saber i van poder aplegar bona part del poder, obligant les elits a seure en una mateixa taula de negociació. Un context marcat per un xoc de models, amb una URSS en ple auge i on les elits europees van haver de legitimar, en forma de benestar ciutadà, les seues accions, dutes, possiblement, per allò que s’ha conegut com a “reformisme de la por”[6] (Rossanvalon 2011).

El context actual, com adés hem esmentat, és diferencia força de l’anterior. Arran de la coneguda com a edat de plata europea (1975-2007)[7], les variables canvien. Apareix el fenomen de la deslocalització empresarial, associada a la desindustrialització; el de la precarització laboral, associada a la terciarització de l’economia; etc. Tot associat a un canvi geopolític substancial, on es multipliquen les desigualtats entre territoris, mentre esdevé un viratge essencial del centre geopolític de l’Atlàntic cap al Pacífic, amb l’emergència de països com Xina, els tigres asiàtics o la Índia, entre altres. Tot amb l’afegit de l’ensorrament del model soviètic com a model alternatiu i la victòria simbòlica i material del liberalisme polític i econòmic.

És aquest un context difícil que les institucions de la Unió Europea, en opinió de molts, no estan sabent gestionar. Ni a hores d’ara, quan el propi president de l’executiu comunitari parla de “la Comissió de l’última oportunitat”[8], en referència a que és el moment de fer més Europa o de no fer-la mai més, sembla que Europa vaja per feina. A tall d’exemple, trobaríem l’escassa garantia que alguns pronostiquen al nou programa europeu dissenyat per tal d’atreure la inversió, el European Fund for Strategic Investments (EFSI), un programa que tractaria de corregir les mancances dels mercats ocupacional i empresarial europeus. Aquest programa, que parteix amb una inversió inicial pública de 21.000 milions d’euros, una inversió més que modesta per al cas que ens ocupa, espera atraure la gens menyspreable quantitat de 315.000 milions d’euros directament del sector privat, segons prefiguren les mateixes autoritats encarregades d’elaborar el projecte. Alguns ja parlen de keynesianisme “low cost”, un terme que tractaria d’assenyalar, de forma irònica, l’escassa garantia d’èxit que atresora el projecte i la manca d’ambició mostrada per una Comissió que, paradoxalment, és la que més pressió s’autoimposa.

El creixement definitiu de l’Eurofòbia i del malcontentament estan assegurats. Agafen vostès posició al cadafal, que la cosa, malgrat ser dantesca, resultarà interesant.

[1] Manuel Castells, “Globalización, tecnología, trabajo, empleo y empresa”, 1998

[2] Anthony Giddens, “La tercera via: la renovación de la socialdemocracia”, 1998

[3] Ulrich Beck, art. “La revuelta de los superfluos” El País 25 de novembre de 2005

[4] “La revolución silenciosa” 1977-1988; “Modernización y postmodernización” 1997 Inglehart

[5] Els conceptes de pacte keynesià o pacte socialdemòcrata fan referència al pacte entre socialdemòcrates, democristians i liberals progressistes en l’època de postguerra sobre el model de desenvolupament social adscrit a les societats europees fonamentat en l’equació econòmica keynesiana i en una premissa: l’estat ha de garantir un benestar suficient als seus ciutadans. Aquest pacte donà origen al que avui coneixem com a Estat Social de Benestar o Model Social Europeu

[6] Per “reformisme de la por” entenem aquell que es dóna, segons la teoria de Rossanvallon, per por a un contagi de les polítiques socialistes dins del context de l’Europa Occidental. És el que estaria, segons Rossanvallon, al darrere de l’esmentat pacte socialdemòcrata o keynesià

[7] Alguns autors divideixen aquest període, teoritzant una nova edat, la de bronze, on el projecte europeu trontollaria de forma definitiva

[8] La Comisión Europea “de la última oportunidad”, Agenda Pública, eldiario.es

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1