El blaverisme: l’especificitat valenciana

Amb la irrupció de VOX l’extrema dreta està més de moda que mai. Això no obstant, els valencians -i imagine que el conjunt d’espanyols- fa molt de temps que estem sofrint les accions d’aquests grupuscles, que no sempre estan institucionalitzats, però que són capaços de fer molt de soroll. A aquest article viatge al passat per intentar explicar un fenomen sense el qual l’extrema dreta valenciana no es pot entendre: el blaverisme.

Segons Vicent Flor, podem parlar de blaverisme cap a l’any 1975. Estem davant d’una ideologia nova que té com a trets principals el regionalisme, l’espanyolisme, el populisme i sobretot l’anticatalanisme. Aquesta neix a més com a resposta a l’expansió del fusterianisme. Parlem d’una maniobra de l’aparell franquista local que intenta presentar-se com a defensor de la valenciania, conscients del canvi polític que venia. [1] De la mateixa forma que l’extrema dreta no es pot entendre al conjunt d’Espanya sense ser conscients que el franquisme no havia mort del tot, ací tenim un fenomen que obeeix a unes elits franquistes però que —en tant l’àmbit valencià té nombroses peculiaritats de les quals la llengua i el sentiment identitari són tal volta les més evidents— generen un fenomen diferent. La qual cosa no resta que al País Valencià no sols tinguérem una dreta blavera, sinó que van conviure d’una banda l’extrema dreta «a l’espanyola» i l’extrema dreta «a la valenciana». A l’espanyola tenim grups com els Círculos Doctrinales José Antonio, el Frente de Estudiantes SindicalistasFalange Española de las JONS —la qual refundaria el partit feixista— i dues associacions neofranquistes, Fuerza Nueva i la Confederación Nacional de Ex-Combatientes.[2] Fuerza Nueva s’institcionalitzaria com a partit polític i seria de la mà de Blas Piñar l’únic en conseguir representació política. Del seu si naixerien les conflictives Fuerza Joven y Frente de la Juventud, que encara hui ens fan pensar en els dramàtics atemptats d’Atocha.  

L’aparició d’aquesta nova ideologia va anar de la mà de la violència. Borja Ribera, estableix com un dels antecedents que es reproduiria els anys següents el fet que l’abril de 1976 va ser agredit a la Llotja de València el sacerdot d’origen mallorquí Pere Riutort acusat de Catalanista al participar en un acte que reivindicava la llengua autòctona. Uns dels promotors de l’atemptat fou Ramón Pascual Lainosa, que era regidor franquista i president de la Junta Central Fallera. A més, Riutort va ser víctima d’amenaces i assetjament per parts dels Comandos Anti-Catalanistas[3].

Ribera documenta a més una sèrie d’atemptats que estableix en l’avantsala de la Batalla de València i que resulten difícils de definir com a particularment blavers, ja que no van ser reivindicats i a causa de que tot i que si bé és cert que es feren molts d’ells contra llibreries en valencià, a la resta de l’Estat espanyol l’extrema dreta també va cometre atacs contra llibreries —com hem vist amb anterioritat—, la qual cosa sembla no poder establir-se com una peculiaritat del blaverisme. Entre aquests atacs destaca la bomba contra el local de Nova Cultura a València, el 10 d’agost de 1976, l’explosió de dues bombes a l’estadi del Llevant un mes després, poc abans de la celebració de la Trobada dels Pobles pel seté atemptat contra la llibreria Tres i Quatre (no seria l’últim). A més destaca els episodis violents previs a les eleccions del 15 de juny de 1977, a més dels atacs a les seus del PSPV i del PCPV, l’última de les quals va ser metrallada.[4]I aquests són sols alguns dels exemples que l’autor ens dóna, no són els únics.

Una de les organitzacions més actives i sobre les quals recauen algunes de les accions violentes és el Grup d’Acció Valencianista (GAV). Aquest es va crear l’any 1977. La matinada del 22 d’octubre de 1977 ataquen amb bombes de gasolina el taller on s’editaven les revistes del PCPV, PSPV i la revista Valencia Semanal. Cap a finals d’any el GAV atacaria una taula redona organitzada per la revista Saó que fou celebrada a l’Ateneu Mercantil. A març, dies després de ser aprovat el decret preautonòmic per al País Valencià, membres del GAVi ncreparen a membres del Plenari, i irromperen en la sessió. L’autor assenyala que aquest mètode d’assetjament, organitzat contra membres de les institucions democràtiques seria una de les fórmules més utilitzades després pel blaverisme.[5] Aquest, al meu judici, continua sent una estratègia que aquests grups utilitzen en l’actualitat. El més simbòlic dels recents és l’intent d’intimidació del qual va ser víctima la Vicepresidenta Mónica Oltra. Hem de dir, no obstant això, que en no poques ocasions s’ha tendit en afirmar que la voluntat extremista d’aquests grups obeïa a lògiques derivades del conflicte lingüístic. Evidentment aquest era important, però al nostre paréixer quan es posa una bomba contra la seu del PSOE o es metralla la seu del PCPV hem de parlar necessàriament d’alguna cosa més. La revista Valencia Semanal per exemple escrivia en castellà. Quan no es coneix l’autoria es parla de blaverisme però la realitat és que podríem parlar de grups d’extrema dreta que funcionaven de la mateixa manera que a la resta del territori espanyol.

Fins ara sols hem parlat d’alguns —no tots— dels antecedents a aquesta violència. El període en el qual aquestes accions augmenten significativament és durant l’anomenada «Batalla de València». Però, què és la batalla de València?

Ribera afirma que entre abril i maig de l’any 1978, les activitats clarament anticatalanistes presenten un salt qualitatiu. Com a detonant estableix el fet que a un programade TVE es va afirmar que el poeta valencià Ausiàs March escrivia en llengua catalana. Aquest fet va desembocar un reguitzell d’actes violents, on el filòleg Manuel Sanchis Guarner i les mateixes oficines de la televisió pública espanyola foren els objectius principals. A més, poc després, el dia 5 de juny del mateix any, va tenir lloc la primera concentració de tipus massiu que va organitzar el moviment blaver. L’objectiu semblava ser el de desestabilitzar el Consell. Aquesta concentració fou a més seguida d’actes de tipus violent com atacs al domicili d’Albinyana. Tan sols unes setmanes més tard es van produir també una sèrie d’agressions on suposadament van intervindre tant Fuerza Nueva com el GAV[6]. Una volta més podem veure la unió d’aquests grups d’extrema dreta i la convivència d’una extrema dreta a imitació de la resta del territori espanyol i una altra amb més identitat pròpia.

Al 9 d’octubre es van repetir actes de caràcter violent. Tractaren inclús d’assaltar la seu del Consell. Aquesta volta es va acusar membres del GAV i d’URV, aquest últim molt vinculat al GAV. Van tenir lloc durant el discurs d’Albinyana. En un acte organitzat per l’esquerra extraparlamentària, a la plaça de bous, es van fer esclatar dos artefactes explosius. Aquests, afortunadament, no van causar danys personals. Amb aquests s’iniciava una sèrie d’atemptats amb bomba, els autors dels quals no serien identificats mai. A mitjans de novembre, caldria sumar dos atemptats amb bomba. L’un dirigit a Joan Fuster i l’altre a Manuel Sanchis Guarner. El 18 de novembre, el domicili de Joan Fuster seria víctima a la matinada d’una bomba. Per sort no es van haver de lamentar danys personals. Tres setmanes després un paquet bomba arribava al domicili de Sanchis Guarner, aquest últim acusaria ambients pròxims als GAV. Abans, a setembre, una bomba havia explotat a un cinema de la localitat d’Alcoi mentre es projectava la pel·lícula ‘La portentosa vida del pare Vicent’. Per a Ribera, no hem de passar per alt la passivitat de la Policia Nacional aquells anys, que no descobriria qui estava darrere d’aquestes barbaritats. De fet, afirma que el Governador Civil de València, Manuel Pérez Olea coneixia, en paraules d’ell, els noms i els cognoms dels autors dels atacs a llibreries, però que necessitava agafar-los amb les mans en la massa per a poder provar la seua autoria.[7] En aquest ambient tenia lloc el procés autonòmic al País Valencià. Dubte que aquesta passivitat es produirà també amb els atacs que certs sectors de l’extrema esquerra —nacionalista—realitzaven aquells anys. Borja Ribera estableix fins ací la primera part de la Batalla de València. A continuació veurem la segona part d’aquests anys. Hem vist també que la policia era passiva en tant —pensem— no s’havia produït un veritable trencament amb el règim anterior. Un trencament que tardaria —com hem vist abans— encara uns anys en arribar. Hem de traslladar-nos ara fins al 1979.

A aquest any segons Ribera, la violència queda continguda fins al més de març, i especialment fins al mes d’abril. Pocs incidents i no molt greus fins aquests mesos.[1]Però sembla que sols era l’ull de l’huracà, la tensió esclataria després.

1979 s’estableix en paraules de Ribera com a un dels anys més tensos i el més decisiu en el marc del procés autonòmic. A l’abril d’aquest any es desactivarien dos artefactes explosius enfront dels domicilis del socialista Manuel Martínez Castellano, l’alcalde de València, i d’Albinyana. Aquella setmana va concloure amb una bomba a un bar freqüentat per gent de l’esquerra. Tornant al 9 d’octubre —però ara per a aquest any— trobem nombrosos incidents contra ciutadans i autoritats, intents d’assalt a edificis públics, intents d’apunyalament de càrrecs públics i crema de banderes. Una volta més, l’autor destaca la passivitat de la Policia Nacional. Aquests actes són d’enorme gravetat, en tant feren possible que el socialisme abandonés alguns dels seus plantejaments inicials. Unes setmanes després d’aquest conflictiu 9 d’octubre, trobem un assalt i una bomba contra la seu del PCPV, així com contra el Sindicat Lliure de la Marina Mercant. El mes anterior s’havia produït un atac contra un despatx laboralista. Sembla paralitzar-se la violència una volta més, però repuntarà entre setembre i octubre de 1981. Això no obstant, tant el nou d’octubre de 1980 com el de 1981, tingueren incidents una volta més. El 9 d’octubre d’aquest últim any, una bomba va explotar a la seu del Govern Civil de València, l’autor fou Terra Lliure, en el marc d’una cadena d’atemptats a Catalunya i València. Dos dies després dues bombes explotarien a casa de Joan Fuster. Les bombes, programades en un interval de quatre minuts, pretenien posar fi a la seva vida. Afortunadament va resultar il·lés. Un mes després una bomba explotaria a la Nau de la Universitat de València. Més enllà d’aquesta violència, clarament anticatalanista, també es van produir accions de l’extrema dreta d’àmbit estatal. Al mes d’octubre de l’any 1980 el Frente de la Juventud va atacar un cèntric bar a València. Uns mesos després quedaria abatut a trets un jove sense motiu aparent. L’autor, José Palazón Sánchez, fouu n ultra molt violent que va confessar l’assassinat.[2]

Per a entendre tot açò hem de conèixer mínimament el sistema de partits que es va conformar al País Valencià, entre els quals trobem partits que van assumir explícitament les tesis del fusterianisme ja als anys seixanta com fou el Partit Socialista Valencià. D’aquest van nàixer d’altres formacions socialistes, així com un partit d’orientació humanista i cristiana, Unió Democràtica del País Valencià (UDPV).[3] El fusterianisme cal ser entés com una altra particularitat que es troba amb una oposició extrema i radical per part de l’extrema dreta i el blaverisme. Com afirma Vicent Flor, la Transició al País Valencià està condicionada per l’espanyola i en ella té molta rellevància la situació perifèrica del nostre territori i per la ràpida modernització produïda durant els anys seixanta i setanta.[4]

Hem de saber que per tal que el blaverisme es desenvolupés com a una força rellevant han de passar necessàriament una sèrie d’esdeveniments. Vicent Flor parla d’etapes o graus.

La primera és la que ell anomena naixement i primer desenvolupament. L’autor la data entre 1975 i la primavera de 1978. Aquest període es va caracteritzar pel fet que bona part del que ell anomena establishment franquista, va assumir l’anticatalanisme com a estratègia de reconversió política del sistema democràtic. És en aquest moment quan s’incorporen un grup d’intel·lectuals i valencianistes històrics. Són en aquell moment minoritaris, però ja podem parlar d’ells com a grup de pressió.

La segona correspon al període en el qual es van convertir en un movimentde masses. Ens situem entre juny de 1978 i juny de 1982. Es caracteritza per una amplíssima mobilització i per l’ús d’una violència tant física com simbòlica. Va tenir ací un paper clau el GAV. Es pretenia desgastar a la majoria d’esquerres i crear hegemonia. Es van ocupar entitats culturals històriques com LRP i RACV. Es va apostar pel secessionisme idiomàtic. UCD va assumir aquest discurs a partir de 1979, també alguns mitjans de comunicació com Las Provincias. Aquest últim segons l’autor no sols va instrumentalitzar el blaverisme sinó que va eixamplar la base del moviment.

La tercera seria la fase de legitimació del blaverisme i la d’una expansió significativa del moviment, que vindria de la mà d’un partit blaver, Unió Valenciana (UV). Aquest experimentaria un important creixement electoral entre 1982 i 1999.

La quarta seria la que correspon de 1999 fins a l’actualitat, que vindria caracteritzada per la marginalitat del blaverisme polític.[5]

No menys interessant és conéixer la base social, la classe social i d’ideologia del blaverisme. En referència a la base social,  hem de saber que aquesta s’estructura en diferents graus . El primer obeiria a una elit dirigent. El segon vindria donat pels militants. En tercer lloc trobaríem els simpatitzants que se subdividien entre simpatitzants actius i passius.[6]  Pel que fa a la classe social cal saber que el blaverisme fou un fenomen de classes mitjanes tradicionals, del que podríem afirmar com a la burgesia conservadora. Hem de dir que, com apunta el sociòleg Vicent Flor, aquestes classes solen ser reticents en tant que temeroses als canvis accelerats, més encara quan un canvi com el que es va produir durant aquells anys pot desembocar en un qüestionament del seu estatus. Açò entrellaça amb el plànol ideològic, en tant el blaverisme respondria a un populisme característic d’uns sectors econòmics que es veuen amenaçats per la industrialització, així com per una determinada modernització. Aquest es troba present en comarques on trobem un alt contingent de petits propietaris agrícoles, així com a la ciutat de València on es troben presents un nombre important de botiguers i assalariats amb un escàs capital cultural i educatiu que a més estan amenaçats per una nova classe mitjana emergent. Vicent Flor es remunta als anys 70 per a entendre el fenomen perquè són aquests anys —recordem de crisi econòmica— el moment en el qual —pel que respecta als botiguers— empreses com El Corte Inglés Galerias Preciados es manifesten com una amenaça. La víctima fou el botiguer blasquista —de Blasco Ibañez i dels Trentes—, té seriosos problemes ja a finals dels anys seixanta, i evidentment durant els anys setanta. L’amenaça —o més bé la percepció d’amenaça— va desembocar en una eixida conservadora, de vegades reaccionaria, i anticatalanista.[7] Però l’assumpte no es queda ací —ja que estem utilitzant el concepte d’estatus—hem de saber que aquestes classes tendien a autoubicar-se lleugerament per dalt de la seva situació socioeconòmica real, tenint a més com a referència grups que formaven part d’un estatus social superior a elles. Eren conservadors, del nostre territori, valencianoparlants i com apuntàvem abans de baix, o mitjà, capital cultural i educatiu —de la mateixa manera que el perfil del nacionalista valencià solia ser un perfil d’alt capital educatiu—. Pel que fa a l’edat, va conquistar a persones d’edat avançada. El substrat ideològic estaria molt lligat a capitalisme petitburgés[8].  Fou al meu judici la seua particular forma d’adaptar-se a un nou poder, ja que la dictadura  —com sabien— havia arribat a la seua fi. Com assenyala Francesc Viadel fou a «la rebotiga del franquisme» on es va forjar el blaverisme i els diaris «les corretges de transmissió» que van polemitzar respecte a la llengua.[9]

Bibliografia

FERNÁNDEZ GARCÍA, Antonio y José Luis RODRÍGUEZ JIMÉNEZ: Fascismo, Neofranquismo y Extrema Derecha, Madrid, Arco Libros, 2001.

FLOR, Vicent: Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Afers, Catarroja-Barcelona, 2001.

RIBERA, Borja (2014). Afers (79).

[1]Ibid., pp. 675-676.

[2]Ibid., pp. 676-677.

[3]Vicent Flor: Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, op.cit., p. 83.

[4]Ibid., p.102.

[5]Ibid., p.105.

[6]Ibid., pp. 127-128.

[7]Ibid., p. 131.

[8]Ibid., p.132.

[9]Francesc Viadel: No mos fareu catalans. Historia inacabada del blaverisme, València, PUV, 2006, pp. 63-64.

Foto portada/Escriure per no callar

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1