D’un país que mai no hem fet

Pocs dies han passat des de la jornada electoral que obri una finestra per mirar al futur del País Valencià amb una certa dosi d’optimisme. No em detindré en analitzar en profunditat les dades, només una petita pinzellada de les xifres. Considere que cal fer una reflexió més profunda a partir de com estan repartides les cartes, com es van jugar i, per damunt de tot, amb què propòsit vol jugar-se la partida.

Pel que fa a les xifres només cal fer una anàlisi comparada per tal d’adonar-se de la magnitud real d’aquestes eleccions. A nivell de Les Corts, el següent gràfic és prou aclaridor d’allò que ha ocorregut.

escons 2011-2015

Elaboració pròpia

El PPCV perd l’hegemonia d’un dels seus bastions principals després de 20 anys governant (16 d’ells amb majoria absoluta). Sembla que els nombrosos casos de corrupció, el descrèdit institucional, els nivells d’atur i l’endeutament de la Generalitat combinats amb l’aparició de nous actors han passat per fi factura. Figures tan emblemàtiques de la dreta valenciana com Alfonso Rus o Rita Barberà han fet punt i final a la seua vida política (almenys des d’una posició de poder) malgrat els intents de Rita de convocar “un pacto de Estado frente al radicalismo”, després de dir-li a Serafín Castellano “Qué hostia, qué hostia”.

Les conseqüències no han tardat en arribar i sembla que continuaran. Ahir, Alberto Fabra dimitia com a president del PPCV i tot pareix indicar que no serà l’últim. A més a més, també ahir de matí veiem com un ‘hipsteritzat’ Marcos Benavent (recaptador de Rus) deia que “va a salir mierda a punta pala” reconeixent que les gravacions eren reals i que més noms de dirigents populars es veuran en una situació d’incomoditat.

El PSPV, en aquestes eleccions PSOE, queda com a segona força perdent 10 escons i quedant-se amb 23, el seu pitjor resultat en democràcia.

Compromís, el gran triomfador de la nit, triplica la seua representació a Les Corts i queda com a segona força de València amb Joan Ribó al capdavant.

També cap destacar l’entrada de dos noves forces com C’s i Podem, ambdues amb 13 escons, i l’eixida d’EUPV al no poder superar la barrera legal del 5% dels vots al conjunt del País Valencià. Fins ací pel que fa a les xifres.

I ara què?

Pense que aquesta és la qüestió fonamental que hem de fer-se tots i totes els valencians/es. Independentment de qui lidere el Consell. No podem permetre caure en lluites inútils, en certa mesura alimentades pels mitjans de comunicació que ja donen per fet que Ximo Puig serà el nou president amb el suport de Podem i Compromís, i que Joan Ribó serà el nou alcalde amb els suports de PSPV i València en Comú. Al meu entendre, si aquesta és la lògica, estem condemnats al fracàs i suposarà servir en safata d’argent al PPCV els propers governs.

Hem de pensar què és allò realment important, prioritzar els interessos de partit o recuperar la dignitat com a poble i construir un futur on l’honestedat siga la nostra bandera, soterrant la desvergonya amb la que es desdejunem dia sí i dia també. Cal prendre nota dels resultats obtinguts i com aquests s’han assolit, mirar i aprendre de les experiències d’unitat popular a molts municipis del País Valencià i de fora, com a Madrid i Barcelona, per a no repetir errades de cara el futur. Temps nous requereixen noves formes de fer política i cal tenir altura de mires. Pot ser és temps d’oblidar-se de les lògiques que han funcionat en temps anteriors i jugar la partida amb intel·ligència i una mirada llarga. Aspectes com la defensa de la nostra llengua, l’exigència d’una ràdio i televisió públiques de qualitat i independents del poder polític, la defensa d’un finançament just i la depuració de responsabilitats anteriors, lluitar contra l’exclusió, legislar contra els desnonaments, són coses massa importants com per a fallar-li a tot un poble i trencar, abans de començar, el projecte d’eixe “País que mai no hem fet” que deia Raimon. No podem permetre’s convertir-se en allò que hem criticat perquè de segur que ho pagarem ben car.

És cert que també es l’hora de lideratges col·lectius per tal de vertebrar el nostre territori, però no és menys cert que eixe impuls necessita de símbols i de persones que aglutinen amb la seua figura, amb la seua veu, tot allò que enyorem. Per això, malgrat que el PSPV és la força parlamentària majoritària d’entre aquelles que han de vehicular el canvi, dubte que per la seua tendència, amb una pèrdua constant de la seua força electoral, tot i estar a l’oposició, siga la més idònia per conduir aquest procés. Com he insistit, les velles lògiques indicarien que Ximo fos president amb un suport de Podem i Compromís, ja siga entrant al govern o no, però si realment l’objectiu és crear una hegemonia i unes bases fortes de cara al futur no crec que siga la millor opció. D’altra banda, amb una inèrcia totalment distinta apleguen Compromís i Mónica Oltra. Un valor en alça de la política valenciana, amb la qual una gran majoria de la gent s’identifica, i amb una valoració de la seua activitat excel·lent que trobe que representa amb la seua figura allò que necessitem per tal de fer País, per tal de deixar de ser “platja de Madrid, sense llengua, ni tele” com diu la Gossa Sorda. Ximo, Mónica, Antonio, PACTEU i feu-ho bé, amb compromisos clars, estables i concrets, amb consciència de País, amb projecció de futur, ens juguem massa.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1