Desigualtats socioeconòmiques: tanques al progrés humà

Jacques Roux deia que «La llibertat és sols un fantasma infructuós quan una classe d’homes pot fer que una altra passe fam amb impunitat. La igualtat és un fantasma quan el ric, amb el seu monopoli, exerceix el dret de vida i mort sobre el seu semblant. La República és un fantasma va, quan la contrarevolució actua dia a dia, mitjançant els preus dels aliments, als quals tres quarts dels companys no poden accedir sense vessar llàgrimes».
Segons el darrer informe fet per l’ONG Intermón Oxfam al 2013, 85 famílies gaudeixen dels mateixos recursos amb els quals malviuen les 3.500 milions persones més pobres del món, sovint adscrites als països del tercer món o del món subdesenvolupat. Mostra el mateix informe, que a Espanya, 20 famílies concentren la mateixa riquesa que tot el 20% més pobre de l’estat. Són dades esgarrifoses que reflecteixen una realitat indefugible: a l’època del puixant desenvolupament tecnològic, les desigualtats creixen de forma exponencial. I ho fan perquè, malgrat el que puga semblar o el que podria ser raonable, el progrés tecnològic sol atemptar directament contra el progrés humà.
El senyor Roux, un d’eixos pocs homes bons i alhora excepcionals que la història i la vida ens donen l’oportunitat de conèixer, almenys indirectament, va habitar un context difícil. L’agitada Revolució Francesa de caire burgés, malgrat totes les promeses i bones paraules, no va aconseguir fer minvar les desigualtats socials, econòmiques i polítiques. Tampoc va trobar solució per tal d’aturar la misèria imperant ni per tal de construir uns fonaments socials sòlids. Roux, amb les seues paraules, palesava el seu malestar amb totes eixes promeses incomplides, amb tantes bones paraules que no es materialitzaven en actes concrets. Roux, com Babeuf o com Saint Just, fou condemnat a mort per unes autoritats que no volien entendre ni sentir les seues paraules. El suïcidi, al més pur estil Sócrates, fou el seu tràgic però escollit final.
El senyor Roux, malgrat tot, encara era optimista. La realitat actual, farcida de les mateixes injustícies però magnificades, pot ser el fera suïcidar-se de nou. Pot ser no. El que és segur és que el decebria, el defraudaria, doncs atemptaria fortament contra el seu esperit combatiu i realment progressista.
El progrés tecnològic ens podria haver facilitat la tasca amb la qual somniaven alguns revolucionaris francesos, aquells que de veres volien capgirar de forma efectiva la situació que vivien. Podria haver servit als interessos del progrés humà, entès aquest, des d’una posició de partida més o menys utilitarista, com el màxim benefici social possible per al màxim nombre de persones possibles. Ens podria haver ajudat a construir més lligams de col•laboració entre nacions; entre pobles; entre persones. El progrés tecnològic al servei de la societat, al servei efectiu d’aquesta, ens hauria pogut ajudat a construir un món amb menys desigualtats, més pròsper i on els esforços, en lloc d’anar encaminats a apaivagar els efectes d’una continua lluita de classes, estarien encaminats a edificar una societat global més justa i sana. Aquesta idea sembla avui més utòpica que mai. Les esperances d’un futur millor per a tots sembla haver-se’n anat en orris.
La realitat, com mostren les dades i com evidencien alguns comportaments i les seues conseqüències, és una altra.
La nova i més eficaç tecnologia s’ha posat al servei dels grans interessos, de les grans fortunes, dels grans capitalistes. Al servei d’aquests que, ja abans de la revolució tecnològica, controlaven els recursos i les possibilitats més apetitoses de fer caixa. Són aquests capitalistes els que, aprofitant la seua posició prèvia de dominació, monopolitzen el seu us (el de les noves tecnologies) i els que gaudeixen dels seus rèdits. Les noves i més eficaces tecnologies, en lloc de servir al bé comú, un bé comú que podria i que hauria de ser definit per un estat inclusiu, han servit a aquells que monopolitzen la seua gestió per tal de controlar l’acció estatal, acció estatal amb la qual legitimen la seua posició dominant al capdavant de la nostra jerarquia socioeconòmica i amb la qual trenquen amb els valors integradors que es pensava tenien els estats del benestar europeus que sorgiren arran de la fi de la 2ª Guerra Mundial.
Aquesta posició de total superioritat en la pràctica i d’impunitat absoluta pren caires insultants si ens fixem i parem la nostra atenció a les quotidianitats dels països del món subdesenvolupat. Faré un breu esment de dos casos pràctics prou il•lustratius, un al continent africà i un altre al subcontinent sud-americà: Etiòpia i Paraguai.
Com ens apunta Jean Ziegler al seu llibre El imperio de la vergüenza, Etiòpia, un dels principals productors de cafè a nivell global, va veure com entre l’any 90 i el 2004, resultat d’un seguit de polítiques econòmiques impulsades per les grans companyies agroalimentàries, Nestlé al capdavant, i amb el vistiplau i l’ajuda còmplice dels estats del bloc occidental, el preu del cafè pagat als productors baixava de forma alarmant. Amb l’eliminació del International Coffee Agreement (ICA), el qual s’encarregava de fixar un preu més o menys just per als productors, el poder de mercat concentrat per les grans empreses (grans capitals) va aplegar fins a límits mai sospitats. La situació no ha millorat als darrers anys. La conseqüència de tot açò és clara: pobresa i misèria per a milers de productors. L’acaparament de terres continuat per part de grans inversors, permès per un estat etíop corrupte i poc compromès amb el seu propi poble, acaben de conformar un context advers amb la vida, on el progrés és monopoli sol d’uns pocs. L’altre cas, tot i la distància geogràfica, pren formes similars. Al Paraguai, un dels principals productors de soia del món (productor de soia de nova planta, s’ha de dir, doncs foren els acaparadors de terres els que començaren a produir-ne de forma massiva als terrenys que mal compraven a l’estat corrupte paraguaià) va haver un colp d’estat el juny de 2012. Aquest colp d’estat, patrocinat pels grans productors del producte estrela “paraguaià”, fou contra un govern que tractava, almenys, de defensar la posició i els drets dels camperols sense terra. El colp d’estat triomfa i les coses continuen avui com ho feien aleshores: misèria per als camperols i progrés per a uns pocs privilegiats.
Aquests dos exemples, a més de part d’un tot que sembla inabastable, no són més que part d’un mateix problema: la desigualtat creixent i potenciada per un progrés mal repartit. Capgirar açò resta a les mans de tots. La conscienciació sembla un cop més necessària. Calen més revolucionaris de cor i ment i menys serfs temorosos dels Déus: els diners i els seus actuals amos.

Per Xavier Giménez
Estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració a la UV. Estic interessat en canviar les coses, en caminar cap a la consecució d’un nou estadi social, on el respecte mutu i els valors democràtics guanyen força.
1937826_10201574003056187_2012923546_n

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1