Del projecte de Constitució Europea a la cristianització. Una aproximació a la identitat europea.

El cristianisme forma part de les arrels Europees, assegura José Orlandis al seu llibre Europa y sus raíces cristianas. Més enllà d’aquestes paraules pronunciades per un sacerdot, existeix un clar posicionament de molts països europeus a proclamar a les seues Constitucions el fenomen religiós. A l’hora d’aproximar-se a què és la idea d’Europa i, per tant, que és la identitat europea, no cal deixar-se enrere que el cristianisme és un dels punts de partida d’aquest projecte, però no el d’arribada i, per suposat, no l’actual. Que el cristianisme i el projecte europeu hagen coincidit en el temps o origen, no vol dir que ho continuen sent avui en dia (Sotelo: 2003; pp 47-49), tot i que molts partits populistes d’extrema dreta o ultracatòlics apel·len als valors tradicionals del fonamentalisme cristià per reivindicar “l’amenaça de l’islam” a Europa, fonamentalisme que es nega a assimilar el procés de secularització que ha viscut Europa -no així molts dels seus països-.

La terminologia d’identitat Europea apareix al Tractat de Maastricht en 1992, i té molt a veure amb la PESC (Política Exterior i de Seguretat Comú), ja que es basa en la necessitat de relacionar la identitat Europea com a actor internacional que no competeix contra cap altra identitat nacional de cap dels seus Estats membres[1]. Aquesta nomenclatura no té res a veure amb una identitat comú dels pobles i de la ciutadania europea.

L’elaboració d’un projecte de Constitució Europea va reviure la qüestió de l’herència jueu-cristiana a Europa, del cristianisme, de les arrels cristianes d’Europa i de les creences en Déu. En aquesta línia, Joachim Wuermeling -membre de la Convenció Europea i del partit Unió Social Cristiana de Baviera- proposava la inserció d’una clàusula inspirada en la Carta de Drets Fonamentals i en la Constitució polonesa, per tal de remarcar que els “valors de la Unió Europa inclouen els valors de qui creuen en Déu com a font de la veritat, justícia, el bé i la bellesa, així com de les persones que no comparteixen aquesta creença però respecten els valors”[2]. Aquesta formulació va ser descartada per la Convenció i per la Conferència Intergovernamental ja que aquest plantejament seria compatible amb la confessió islàmica per una part dels Europeus, qüestió a la qual no es volia arribar.

Alguns països de la Conferència -d’entre ells Espanya- sí que hagueren desitjat una menció explícita de les arrels cristianes d’Europa, tot i que va quedar en paper mullat per tal de no obrir un debat que podia portar a interpretacions gens còmodes per a certs països i a dobles direccions, podent obrir unes portes a que altres religions formaren part de la identitat europea.

Aquesta identitat, la qual es va intentar recuperar conjuntament amb la cristiandat europea als debats sobre la Constitució Europea, caldria senyalar que és més bé, actualment, cultural. És per això que aquest marc, el de la cultura, sembla que puga ser uns dels camins més apropiats per tal d’assegurar una legitimitat del projecte europeu, sobretot quan sabem que Europa pateix un greu problema d’adhesió entre la ciutadania.

Però, com es pot crear una identitat europea amb totes les disparitats que integren el projecte europeu? Dins de tots els Estats membres de la UE trobem minories o nacions sense Estat que, amb les inquietuds actuals, senten incertesa des del punt de vista de la qüestió identitària (de Lucas: 2003). El nostre context és el d’un món cada vegada més insegur i incert, on ja s’han perdut les dinàmiques certeses pròpies de l’ordre bipolar i on els punts de referència han deixat de ser dogmes intocables, havent-hi un món amb espais, territoris i xarxes fluides. Trobem un món globalitzat on cada vegada la qüestió identitària nacional cobra major rellevància, també en relació amb el fenomen religiós.

La Convenció Europea va optar, conjuntament amb la Conferència Intergovernamental, per establir en el debat de la Constitució pel model laïcista francès. El projecte de Constitució mencionava la “herència cultural, religiosa i humanista” a través de la qual “s’han desenvolupat els valors universals dels drets inviolables de la persona humana, la democràcia, la igualtat, la llibertat i l’Estat de Dret”. Així durant el procés de debat no es va mencionar cap tipus de referència a una herència cristiana, parlant de “herències religioses” en plural.

Tot i que el projecte de Constitució va fracassar, hi va haver un plantejament el qual es va mantenir i no va tindre la mateixa sort que el projecte de carta magna. I és que avui en dia hi ha qui opinen que l’Islam és incompatible amb la generació d’una identitat europea, pel que s’ha produït una exclusió implícita del fet islàmic de la identitat europea. També hi ha qui, fent una abstracció dels elements, ha pretès vincular de manera directa la identitat europea amb l’ideari laic de l’Estat de Dret, dels drets humans, de la igualtat i la no discriminació. Preceptes heretats, en gran part, de la Revolució Francesa.

Aquesta actitud, la de pensar que l’Islam és incompatible amb la identitat europea, pense que respon a un intent de neutralització de qualsevol iniciativa per dotar d’una espècie de “qualitat” europea als Estats, el que permet diferenciar-se a aquests segons les seues “qualitats” que, tot i ser respectades, tancarien les portes de la Unió Europea a certs candidats que no compten amb aquestes; Turquia com a gran exemple. Però, el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) estableix que “La Unión respetará y no prejuzgará el estatuto reconocido en los Estados miembros, en virtud del Derecho interno, a las iglesias y las asociaciones o comunidades religiosas. […] Reconociendo su identidad y su aportación específica, la Unión mantendrá un diálogo abierto, transparente y regular con dichas iglesias y organizaciones”[3], del que es desprèn que la laïcitat d’Europa s’entén com a una actitud permissiva de la pràctica i desenvolupament de tots els cultes religiosos que siguen compatibles amb els “valors” de la Unió Europea, la qual no imposa cap religiositat ni combat cap fenomen religiós. Per tant, si el factor religiós, en concret el Cristianisme, està present en la història d’Europa i en els fonaments de la seua identitat històrica, no cultural, el fet de rebutjar a Turquia sobre la base de què es tracta d’una població majoritàriament no cristiana suposaria trair el compromís que defensa Europa en favor del pluralisme, de la tolerància i del respecte als Drets Humans. En aquesta línia, el Parlament Europeu va aprovar una resolució -l’any 1999- per la qual s’establia la necessitat de garantir “un clima de confiança mútua entre Turquia i la Unió Europea, en el que Turquia no mire a la Unió com a un “club cristià” sinó com a una comunitat de valors que inclou la tolerància cap a altres cultures i religions, constatant que formalment no hi ha condicions culturals o religioses conexes a l’adhesió a la Unió Europea[4]. Més endavant, en una nova resolució, el mateix parlament declara que no hi ha cap objecció en el principi d’adhesió de Turquia a la Unió, i reconeix que “els valors polítics de la UE es basen principalment en la cultura jueu-cristiana i humanista d’Europa”, afegint que “ningú té el monopoli d’aquests valors universals de la democràcia, Estat de Dret, drets humans i de les minories […], que poden ser perfectament acceptats i defensats per un país en el qual la majoria de la seua població és musulmana[5].

Per tant, i com a breu conclusió, si la Unió Europea accepta que no existeix una Europa essencial, ni un Islam essencial, tampoc existeixen models invariables d’identitat europea. D’aquesta manera, l’islam serà un sistema cultural en transformació conforme al que desitgen els mateixos musulmans, i Europa ha de ser un sistema de societat oberta on totes les persones troben la possibilitat de ser ciutadans en igualtat de drets i de participació social. Avui en dia, en un context d’augment de les opcions populistes de dreta i del fonamentalisme cristià, un dels grans riscs que vivim als Estats membres de la Unió és crear un Estat “musulmà”, propiciant la percepció d’amenaça de l’integrisme religiós i de què les seues manifestacions més radicals i violentes procedeixen de la majoria dels musulmans, quan realment representen -com també en la resta de religions- una clara minoria. El discurs de xoc de civilitzacions en el qual els musulmans estan amenaçant l’Europa cristiana i els seus valors pot guanyar cada vegada a més adeptes. De fet, en gran part i des de la meua perspectiva, ja ha generat que Turquia deixe de tindre cap possibilitat de formar part d’Europa. La qüestió religiosa pot ser utilitzada per tal d’invisibilitzar altres problemes, com el de la fractura social, les desigualtats o la insostenibilitat del sistema econòmic actual. L’homogeneïtat cultural i ètnica és insostenible i la Unió Europea ha de facilitat processos d’inclusió de la multiculturalitat.

Pau de Miguel Rubio (L’Eliana, 1996). Estudiant de Ciències Polítiques a la Universitat de València. Interessat en l’ecologisme, la geopolítica, la qüestió valenciana i en aconseguir una Europa social. En twitter @paujdemi.

Foto portada/ForumLibertas

[1] Article 2 i article 27 del Tractat de la Unió Europea. Disponible en: https://www.boe.es/doue/2010/083/Z00013-00046.pdf [Consultat el 29/11/2017]

[2] Christian Churches in European integration: the process of treaties reforms and the EU migration and asylum policy; Sergei A. Mudrov. Disponible en: http://www.aston.ac.uk/EasySiteWeb/GatewayLink.aspx?alId=81729 [Consultat el 29/11/2017]

[3] Article 17 del TFUE

[4] Resolució del Parlament Europeu sobre l’informe periòdic 1999 de la Comissió sobre els progressos de Turquia en el camí cap a l’adhesió. A5-0297/2000. Punt D.

[5] Resolució del Parlament Europeu sobre la sol·licitud d’adhesió de Turquia a la Unió Europea. A5-0130/2003. Punt 3.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1