Del dret a l’autodeterminació

El 14 d’abril de 1931, després d’uns comicis municipals on s’imposaren els partits d’esquerra, els partits republicans i els partits nacionalistes perifèrics, tant d’esquerres com de dretes, es proclamava, amb gran fervor, la Segona República Espanyola, un sistema que tractaria, sense massa sort, de solucionar els conflictes ignorats, i sovint creats, pels règims passats, uns règims, després de tot, poc permeables a les demandes socials i força corruptes o corromputs. Macià, aprofitant l’eufòria imperant i els desitjos llibertaris del poble català (expressats en sufragi i “mandat” legítim), indicaria el següent a les darreres línies del seu famós parlament, un parlament adreçat, principalment, al poble català i a la resta de “pobles” d’Espanya, però que, malgrat tot, tendiria a l’universalisme: “En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!” Després de donar les raons adients per les quals proclamava la República Catalana i després d’aportar les receptes bàsiques per al seu sosteniment, edificaria així un discurs que quedarà per a la Història.
El cas de Macià i el d’aquella República Catalana, d’alguna forma, i amb tots els matisos que vulguem afegir-hi, són un referent per a les nostres realitats; gaudeixen d’un clar vincle de continuïtat amb allò que ara succeeix dins del nostre context, amb els moviments nacionalistes de la Catalunya actual. Reflecteixen els moviments d’ara, d’altra banda, la persistència nacional catalana, els desitjos d’autodeterminació i d’alliberament o d’emancipació nacional, desitjos que, des de ben d’hora, amb més o menys insistència, amb més o menys força, de forma més o menys moderna o tradicional, han caracteritzat els discursos, vivències i anhels d’un poble, o, si més no, d’una gens menyspreable porció d’aquest mateix. Desitjos que, darrerament, no poden restar ignorats.
Nació, poble, Dret a l’Autodeterminació en majúscules: és sobre açò que avui m’apeteix reflexionar ací. Per fer-ho, tractaré de definir els termes, de fixar una marc ben definit, fonamentat en dades objectives, i d’estructurar respostes a les clivelles que avui trobem. Espere que el resultat servisca per fer més comprensible un tema que s’ha de tractar, sobre el qual s’ha de reflexionar i amb el qual hem de conviure. Evitar el debat, la reflexió i absolutitzar les situacions històriques, amb tot el que té això de perillós i, alhora, inútil, sols ens servirà per tal d’endarrerir un conflicte que a tots, independentment de la nostra posició nacional/ideològica, ens antany.
Què entenem per poble? És la primera pregunta a la qual hem de trobar resposta per tal de definir, amb més exactitud, el Dret a l’Autodeterminació d’aquests subjectes. Entendrem per poble aquell subjecte col•lectiu que vol ésser, que es percep com a tal. Alhora, existiran criteris objectius (ètnia, llengua, etc.) i subjectius (autopercepció i reconeixement discursiu d’altres) que fonamenten la seua existència vinculada, sovint, a un territori. Seran pobles tant els que s’entenen des d’una visió nacionalista moderna com els que ho fan des d’un punt de vista més tradicional. Com es pot veure, la definició que ací fem del concepte poble és ampla i poc restrictiva, cosa que ens podria dur a pensar que les nostres conclusions seran abstractes i poc concretes. Res més allunyat de la realitat. Seguint a diferents teòrics, podem acabar per construir una sort de categorització on, de forma detallada, s’aplegarien diferents formes d’autodeterminació, amb els seus diferents resultats i efectes i al servei de pobles o minories de diferent caire. Així, tindríem o trobaríem els següents tipus ideals d’autodeterminació, aplicables a pobles divergents: l’autodeterminació anticolonial, pensada per a les colònies d’ultramar; la subestatal, que estaria pensada per a un grup que cerca separar-se i crear un nou estat o assolir un major grau d’autogovern dins d’un estat; la transestatal, amb el cas del Kurdistan com a exemple més recurrent; la de pobles dispersats, aplicable al cas de la Índia musulmana; la indígena; la representativa, que cercaria una canvi en l’estructura política per altra de més representativa. Ací ens centrarem, per motius obvis, en la subestatal, doncs és aquella que s’aplica al cas català adés esmentat i a la quasi totalitat de la resta de casos europeus. independència
L’autodeterminació nacional o dels pobles, com tots sabem, és un tema difícil d’enfocar. Difícil per dos motius, principalment. D’una banda, perquè és un Dret (en majúscules) negat en primera instància. En poques situacions s’aplica i sempre resta subordinat a l’estabilitat nacional, entesa aquesta sovint com immobilisme institucional. D’altra banda, perquè, malgrat tot, els drets col•lectius continuen essent, dins d’un món marcadament liberal, figues d’un altre paner. Superar aquestes mancances ha de ser tasca de tots.
El Dret a l’Autodeterminació restava restringit, abans de la fi de la Guerra Freda, al món colonial. Les grans potències, després de la Segona Guerra Mundial, s’afanyaren (en uns casos més que uns altres) a desmuntar tot l’entramat colonial del que disposaven i fomentaren, restringint-ho alhora, un pseudo-Dret a l’Autodeterminació -podríem parlar de principi- per a les seues antigues colònies. Es posaven les primeres bases pràctiques per a l’autodeterminació nacional dels pobles, tot i que restaven limitades i controlades per uns imperis que en cap cas volien deixar de ser-ho. El joc brut, plasmat amb el neocolonialisme de caire econòmic posterior, n’és un exemple força il•lustratiu d’açò darrer.
L’aplicació d’aquest principi, tot i que precària, ens posava al davant d’una qüestió clara: si uns sí, per què uns altres no? Per què les colònies d’ultramar gaudien i gaudeixen d’eixe principi, tant des d’un punt de vista teòric com des d’un punt de vista pràctic, almenys en molts dels casos, i els pobles interiors no? Les respostes semblen òbvies. Les lluites de poder i l’estabilitat fan el paper de legitimadores. Però, de que va servir ignorar les demandes colonials d’ultramar? De poc o de res, diria. Les tensions foren innecessàries i les respostes marcadament errònies. Fins que no fou adient i recomanable per als seus “interessos”, els imperis colonials no mogueren fitxa ni digueren aquesta boca és meua. Volem crear la mateixa situació dins de les nostres fronteres (occident), o volem que les respostes siguen més eficaces i ajuden a solucionar conflictes més que no pas a crear-los? Aquesta és la pregunta que fem i les que vindran més avant seran les nostres respostes a la clivella estabilitat-autodeterminació, que és el que ací es debat.
Crec, coincidint amb els autors de l’assaig L’Autodeterminació en el nou ordre mundial (Halperin i Scheffer 1992) (lectura que, d’altra banda, recomane a molts integrants de l’establishment espanyol i als seus fidels acòlits ideològics i mediàtics) que hem de realitzar un canvi de paradigma. Aquest canvi ha de venir de la mà, des d’un punt de partida liberal, de la reinterpretació, més bé, de la correcta interpretació dels preceptes wilsonians i de la bona interpretació del treball desenvolupat per la comunitat internacional en els seus diferents centres. També crec interessant, i partisc ací des d’uns pressupòsits marcadament socialistes, que rellegir a autors com Marx, Lenin, Trotsky, teòrics de l’esquerra que també aportaren un valor central a l’autodeterminació col•lectiva dels pobles per tal d’aplegar a una consciència de classe ben fonamentada, ens ajudaria a enfocar millor el tema que ens ocupa. La bona voluntat dels diferents actors farà la resta.
En aquest article, vincule aquest Dret a l’Autodeterminació amb un altre concepte: el respecte degut a les minories que demanen un major reconeixement. En aquest punt, i coincidint una vegada més amb Halperin i Scheffer, expresse que: d’una banda, les reivindicacions d’autodeterminació poden reflectir un esperit legítim i justificar aspiracions que no poden o no deuen ser ignorades. D’altra banda, que en la majoria dels casos, aquestes aspiracions per autodeterminar-se com a col•lectiu poden i, en molts dels casos han de ser, satisfetes dins de les fronteres dels estats mitjançant un respecte efectiu dels drets individuals i col•lectius dels grups minoritaris que defensen la seua pròpia identitat. Seguidament, i tenint en compte les diferències i disparitats entre casos, s’haurà de, i sempre que siga necessari i possible, afavorir la creació de nous estats per superar algunes mancances no assumibles, assumint amb açò el perill que aquestes transicions puguen suposar per a la gent implicada. Finalment, crec que la comunitat internacional hauria de defensar, tenint també en compte la disparitat casuística, l’alternativa més viable en cada ocasió, siga aquesta una resolució interna o, en contraposició, externa, amb la creació d’un nou estat-nació.
Seguint aquesta argumentació, crec que només un estat que garantisca als seus ciutadans tots els drets humans, entesos des d’un punt de vista ample (socials, polítics i civils; tant individuals com col•lectius), pot persuadir-los perquè adapten les seues reivindicacions dins del mateix estat. La negació del Dret a l’Autodeterminació dels pobles suposa, sense dubte, la pèrdua de legitimitat per part d’aquell que viola un Dret en majúscules.
Malgrat tot, i inclús amb un desenvolupament posterior als centres internacionals que poc dubte deixa per esclarir en referència al cas que ens ocupa (cas paradigmàtic dins del context més purament europeu seria l’Assemblea Europea per a la Protecció de les Minories celebrada sota manament del Consell Europeu l’any 1990. En els seus articles 3.1, 6.1, 9, 11, 13 i 14.1, s’estructura un Dret en majúscules de gran amplària i que, malgrat tots els matisos posats pels estats-nació europeus de forma interessada, suposa una finestra oberta per a tots aquells pobles que volen ésser. Les diferents barreres serien ara il•legítimes en relació al reconeixement de les minories i en relació al seu Dret d’autodeterminar-se dins del context europeu), la idea imperant encara avui, dissortadament, és aquella que restringeix el Dret en majúscules als pobles, o clarament i escandalosament subjugats (cas de Tibet) o amb tractes colonials (cas de les Malvines). I, tot i amb això, ni tan sols s’aplica amb netedat en aquests casos, com podem veure només fent una ullada als casos adés esmentats, per posar dos exemples d’una realitat massa vegades generalitzada: Tibet i Malvines.
Un dels perquès d’açò, d’aquesta concepció restrictiva d’un Dret que molts considerem bàsic per tal de solucionar possibles conflictes, el podríem trobar en la “psicologia” mateixa dels estats-nació moderns, una “psicologia” verbalitzada mitjançant un discurs que amaga allò que no es vol mostrar i mostra allò que si interessa. Una vegada aplegats ací, no puc estar-me d’esmentar l’assaig del politòleg nord-americà Michael Billig, Nacionalisme Banal, una obra cabdal per tal d’entendre, amb la màxima profunditat, com funciona aquesta dialèctica i com s’estructura un món d’estats-nació on, malgrat tot, els moviments d’autodeterminació intramurs, des de dins de les nostres fronteres “estabilitzades i naturals”, són vistos, malgrat els seus comuns desitjos de modernitat, com a vestigis tribals contraposats a una hipotètica integració global que, d’altra banda, mai aplega a donar-se. Aquesta és la retòrica nacionalista construïda des de dins dels estats-nació establerts dins d’un món d’estats-nació establerts i, a sobre, naturalitzats, entesos com una part més de la nostra “biologia”- quina bestiesa! Aquesta visió naturalitzada i absolutitzada d’uns estats-nació, que com tota construcció humana, tenen una essència fonamentalment creada, artificial, i no natural o sacrosanta com de vegades sembla, és, a sobre de patètica i inexacta, poc útil a l’hora d’enfrontar-se a moviments com el català.
Michael Ignatieff, al seua llibre The Rights Revolution 2.000, expressa el següent: “El poder es troba actualment amb la majoria, mentre que la causa justa es troba amb la minoria. Aquesta relació ha de reequilibrar-se mitjançant el reconeixement mutu, de manera que s’establisca una nova ponderació del poder i de la legitimitat” Com ja hem expressat més amunt, necessitem un canvi de paradigma, un enfocament més modern que trenque amb les actuals relacions de poder. S’han de repensar les relacions entre governs i pobles. També s’han de superar les mancances o omissions que limiten el Dret. S’han de tindre en compte factors com l’oportunitat que es pot tindre a l’hora de respondre, entesa aquesta com a resposta efectiva als reptes que plantegen les noves situacions, com a gestora de conflictes. S’han d’oblidar els criteris esbiaixats, els discursos inexactes que ajuden a entendre els estats-nació com a realitats immutables, creades pel mateix Déu, nostre senyor. S’ha d’oblidar allò de l’aplicabilitat inconseqüent i de la impossibilitat de trencar o reformar els marcs actuals, fonamentats en un “doble pensar” orwelià de poc recorregut. S’ha de superar la manca d’execució.
La resposta ineficaç dels estats-nació davant de les noves demandes no crearà més que conflicte innecessari. Si les seues polítiques ignoren les reivindicacions d’autonomia, no trobarem mai una solució efectiva a les diferents clivelles que se’ns plantegen. Les respostes han de venir farcides de tolerància, bona voluntat i absència d’alarmisme. Aplegats ací, no podem estar-nos d’esmentar a un dels teòrics que mes ha fet per superar aquestes mancances, el professor Alain-G. Gagnon. Aquest estableix una diferència clara entre autonomia i trencament o independència. La seua proposta de “federalisme de confiança”, fonamentat en l’autodeterminació i que pot dur a la conformació d’un nou estat o estat-nació, diferent, però, en certa forma, continuador de l’anterior, és una de les que més criden la nostra atenció.
En aquest punt, entenc que, d’una banda, el federalisme multinacional, el reconeixement i l’habilitació i, d’altra banda, el pactisme entre nacions, serien les respostes més adients per tal de gestionar els conflictes actuals.
El federalisme multinacional, com a força d’habilitació per a les minories nacionals, és ací una de les meues propostes per tal d’evitar presents i futurs conflictes al si del nostre estat i d’altres del nostre entorn. Sabut hauria de ser que el federalisme –pactes de Granada a banda- no es pot presentar sota una forma imperial, jeràrquica o autoritària. Açò se’n sortiria de la lògica confederal imposada al llarg de la història. El federalisme pot tenir avantatges clars per a les comunitats polítiques nacionals sempre que el poder central respecte alhora l’autonomia dels estats membres i no intente apropiar-se dels poders que no són de la seua incumbència ni estiga temptat a suplantar totes les altres expressions de legitimitat. Aquesta política de control no té, en cap cas, un mínim de legitimitat federal.
Seguint les lògiques de l’habilitació i del pactisme, aquesta recerca d’un nou equilibri permetria d’una part, renovar el vincle de confiança intercomunitària i d’una altra habilitar les nacions minoritàries per endegar accions concertades que permeten una major emancipació en l’àmbit cultural, econòmic, institucional, jurídic, social i polític. No sols cal pensar una política del reconeixement que es limite a l’acomodament de les nacions minoritàries ja inscrites en una dinàmica vertical –tot i que això siga un punt de partida fonamental- sinó que més aviat cal imaginar una política d’habilitació que permeta a les nacions minoritàries dotar-se dels instruments necessaris per a l’assoliment complet de la plenitud comunitària.
El pactisme, concepte esmentat amunt, vincula actors polítics i socials de força desigual i converteix el respecte del pacte en una qüestió d’honor i de lleialtat recíproca. Seguint la lògica del pactisme, esmentarem ací a un autor medieval que, tot i no ser contemporani, ens pot il•lustrar força sobre la qüestió referida. Eiximenis (1330-1409) al seu Dotzè del Crestià, expressa que “si el príncep no té en compte els pactes sense una bona raó, llavors és clar que es pot considerar desposseït del seu càrrec i, si no ho fa, té el títol sense dret, com un tirà” Si canviem el concepte de príncep pel de nació majoritària, trobarem la lògica del nostre argument.
Els conflictes existeixen i, segurament, existiran. Formen part de la nostra essència col•lectiva. Malgrat això, les respostes poden assolir dos efectes: la seua potenciació o la seua solució. A les nostres mans resta.

Per Xavier Giménez
Estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració a la UV. Estic interessat en canviar les coses, en caminar cap a la consecució d’un nou estadi social, on el respecte mutu i els valors democràtics guanyen força.

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1