De la tendresa

El temps que estiguem junts

serà diferent

perquè serà nostre

i sencer

i obert

He fugit a Barcelona perquè per posar ordre a les coses cal una distància. I fugint, ensopeguí voluntàriament amb El temps que estiguem junts, una obra de Pablo Messiez que sacseja l’ànima de dalt a baix diluint tot el que troba al seu pas. Això és el que vinc a compartir. Perquè vull; perquè m’ha tocat i m’ha cremat, i com tot el que crema, deixa cicatriu.

Trobe que és aquesta una obra que naix de la intuïció de que allò viscut com essencialment personal i íntim pot explicar l’universal de les vides de totes les persones, tot i quan s’aprehèn honestament. Així, escrita, dirigida i actuada a partir de l’experiència concreta, la intuïció es confirma a cada representació en el moment connecta amb els espectadors en un sentit radical i profund, arribant-hi des de l’emotivitat quotidiana. Una intuïció que va ser igualment captada per Unamuno, qui afegeix, a més, que tot pensament amb pretensió de validesa i tota possibilitat de construir sentit ha de prendre com a fonament la vida concreta.

Conscient com sóc de que construir sentit és la tasca fonamental de la Política, i no pas una altra, defense l’unamuniana convicció de que l’enteniment del Món i de les coses que ens ocorren té com a instància prèvia i ineludible l’emoció, de la qual la Política ha de fer-se càrrec adoptant per a allò la seua forma artística: l’Art com la Política són intervinents respecte de la realitat. La juguen, la transformen, l’assenyalen, i així, quan no hi ha intervenció, hi és la mort. La Política, per emprendre la seua tasca, no pot avançar frontal com la raó pura, sinó colpejar des d’un altre lloc, assaltar des del costat, generar reacció a partir de l’emoció. Ha d’ésser voluntat de commoure –la Clàudia mirant als ulls al seu company i ambdós mirant-se, detingudament, en silenci, per què hi sorgeisca d’allò una cosa nova que ningú no sap a on els portarà. Això, això vessa emoció sense necessitat d’entendre-ho tot o d’entendre res, sense necessitat de que expliquen què senten ni què els passa–. Quan Nietzsche assevera que la veritat és un exèrcit de metàfores, situa la veritat més a prop de la bellesa que no de la racionalitat, conjurant una bellesa prenyada de sentiment, articulada en una mena de retòrica que va més enllà i, en algun punt, se n’ix del camí recte, arrossegant amb força quasi religiosa.

L’antropologia d’Unamuno col·loca la veritat de l’ésser humà al terreny de l’emotivitat pròpia de l’angoixa que pateix l’ànima, la meua i la de la resta, fent així que aquesta esdevinga en emotivitat compartida i font de tota possibilitat d’amor. Malgrat això, l’obra de Messiez punxa des d’un lloc particular que té més a veure amb la tendresa, amb un amor buidat de tota la seua violència, un amor radical de cura infinita, un amor a cau d’orella que té molt de cosa petita, cultivada lenta i pacientment; i que no per això deixa d’ésser ferm i brutal quan es profana –el crit punyent de l’Andrea dient que ja hi era prou de paraules, demanant sentir, suplicant que li tornessin el desig perdut després de saber morta la seua filla. Tot és aleshores cobert per la mateixa calma tensa que habita les biblioteques, els cementeris i les esglésies–. Per això és que la tendresa queda impregnada d’una temporalitat tan peculiar com definidora, marcada per l’assossec i quietud –com el Quim, que anirà al camp, anirà a veure créixer l’herba, literalment; i el verd creixerà als seus ulls. Com cadascuna de les accions transitades i viscudes amb els seus tempos corresponents– que ens evoca un present teixit delicadament. Aquesta dimensió temporal de la tendresa, denotada per la dedicació, la podem arribar a pensar com potencialment constitutiva d’un discurs alternatiu de la temporalitat que ens emporta fins a la insistent recerca de Walter Benjamin d’una temporalitat sobirana, impugnadora de la linealitat pròpia de la ideologia del progrés necessitària respecte del futur. Al front, planteja una temporalitat dialèctica i equilibrada en les seues tres instàncies, manada des de la curvatura, i per tant oberta a la intervenció, impredictible, on el futur és només un horitzó d’expectativa adreçat cap a la transformació del present.

No oblide, òbviament, la importància de la llengua. Que l’obra estiga escrita en català forma també part d’una proposta retòrica que convida a la tendresa tothora que es tracta d’una llengua sotmesa i, en conseqüència, rebel i lluitadora; protegida per la intimitat de les famílies, cultivada a dintre les cases, que té esperit de secret compartit, de cosa nostra; d’arrel. Una parla que es construeix en primera persona i en plural, i més aviat en verb que no en substantiu.

L’experiència entesa com el resultat de l’acció conscient i motivada del subjecte –no és allò que passa, sinó allò que fem que passe, una conquesta moral i política nugada a l’emancipació– ha d’ésser travessada per l’emoció. Fer Política és, primerament, animar els cors i remoure les entranyes a colp de lligams i d’estima. És l’emoció, en tota la seua radicalitat, al servei de la transformació social. Una feina de defensa bruta de la comunitat –Qui s’ocupa de mi? Jo també necessite que m’ho expliquin, deia l’Andrea. Perquè ningú no pot suportar tot sol l’existència– per a fer de la nostra experiència un temps constituent, de construcció de sentit, d’explicar-nos les coses amb dedicació; amb tota la tendresa del món.

compartirem el dolor

com es comparteixen

les coses que es comparteixen

 i estarà bé

i serà encalmat

perquè estarem junts

així és

el temps que estiguem junts

estarem junts.

Foto portada/David Segarra

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1