De Bolonya al 3+2

Les recents declaracions del ministre Wert al voltant de l’anomenat model 3+2, posen damunt de la taula una proposta per fer una nova modificació dels plans d’estudis al sistema educatiu de L’Estat espanyol. En lloc de continuar amb un model de 4 anys de grau i 1 any de màster, com ens imposà Bolonya, entraríem a un model de 3 anys de grau i 2 anys  de Màster. Tot apunta a que, si no s’atura aquesta pretensió, al setembre de 2015 ja es podran començar a implantar graus de 3 anys a les universitats de l’Estat espanyol.

Això es justifica – una vegada més – en la estandardització amb la realitat europea, on la majoria de països tenen implantades titulacions de 3+2 anys. No obstant, això demostra la incompetència i la falta de connexió amb la realitat dels successius Ministeris, que no es preocupen en allò més mínim per la realitat concreta del nostre sistema universitari, ja que mentre que els plans de 4+1 encara estan implantant-se, i no s’han avaluat encara els seus resultats – desastrosos, en molts casos –, el Ministre ja esta pensant en una nova ocurrència per tindre contents qui sap a qui.

La intenció es  pot endevinar fàcilment: recaptar més, amb dos anys de màster, on el crèdit és, de mitjana, molt més car que als graus, i posar les coses molt més difícils als i les estudiants procedents de les classes treballadores, les quals, degut a aquestos preus, ens ho tenim que pensar dues voltes a l’hora de matricular-nos a un màster. És fàcil predir un futur escenari on l’estudiantat més humil optarà per un grau de només 3 anys, i les qui s’ho puguen permetre, completaran la seua formació amb un postgrau, per tindre una formació universitària completa de 5 anys. Els greuges comparatius, els desavantatges dels graduats de 3 anys, i la estratificació dels titulats i titulades, resulta tan evident com odiós.

Greus també seran els efectes al món laboral, on barrejarem sociòlegs, o historiadores, o matemàtics, uns amb llicenciatures, altres amb graus tipus 4, i altres amb graus tipus 3. Una vegada més, una reforma gens coherent amb la capacitació professional, i que no posen més que traves per aconseguir que els nostres titulats posen en pràctica els seus coneixements per el benefici de la societat al seu conjunt. Això malgrat les justificacions dels successius governs, que quasi podríem qualificar de demagògiques.

Algú podria trobar un punt discordant al fet que, amb el pla del ministre Wert, es deixa a discrecionalitat de cada Universitat la implantació de graus de només tres anys. No obstant, la realitat és que això obri la porta a la competència salvatge entre universitats, que no durà sinò a que totes les universitats acaben implantant un model de graus de 3 anys. Això és: una Universitat no podrà mantindre, per exemple, un títol de Graduada en Història amb una durada de 4 anys, si la universitat  “del costat” esta oferint el mateix títol amb una durada de només 3 anys, ja que l’alumnat optarà per aquest darrer centre. Això enfonsa aquesta il·lusió de “llibertat d’elecció” de les Universitats.

Una vegada més s’imposa una reforma universitària amb criteris allunyats de la realitat acadèmica: sense comptar amb l’estudiantat, les seues necessitats i opinions, i tampoc amb la resta de la comunitat educativa. Una vegada més, una política pública feta sense contacte amb els actors implicats, com ja ens té acostumats aquest govern.

El pitjor de tot és que tot això ens recorda excessivament al procés de Bolonya. Un desagradable déja-vu polític que ens invita a fer una reflexió: Si ara ens volen imposar aquest nou model, per què no ens vam quedar amb l’antic model pre-Bolonya, amb les llicenciatures de 5 anys, (3 de formació bàsica i 2 d’especialització), i les diplomatures tècniques de 3 anys, tot això nodrit amb un bon sistema de beques i unes taxes raonables? Per a què han servit 7 anys de reorganització – amb més ombres que llums – de tot el sistema universitari? A mi, i a molts altres, tot això ens sona a estafa. Ens sona a devaluació, a encariment encobert de la última fase de l’ensenyament universitari. I ens sona a una estratègia destinada a discriminar, de forma gradual, i pel filtre més vergonyós de tots, que és l’econòmic, tots aquells titulats i titulades que a aquest Govern sembla que li destorbem.

David Gil Solsona.

Estudiant de Sociologia i Ciències Polítiques a la UV

Coordinador d’Universitats del sindicat estudiantil Acontracorrent

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1