BREXIT: UNCIVIL WAR

La pel·lícula de Toby Haynes, protagonitzada per Benedict Cumberbatch, narra els fets que provocaren que els britànics votaren per l’opció de  sortida de la Unió Europea en el referèndum sobre la permanència de Gran Bretanya en la mateixa.

Concretament el film es basa en explicar a l’espectador com es va desenvolupar la campanya dels partidaris de la sortida, encapçalada per la campanya vote leave. I com es va forjar l’estratègia a seguir, dissenyada per l’intel·lectual Dominic Cummings. Aquesta estratègia (i es del que versarà la pel·lícula fonamentalment) estarà basada en l’ús de les xarxes socials. Es a dir, el film explica una de les eines que en les darreres campanyes electorals que han produït els resultats mes inesperats, ha tingut una rellevància fonamental per entendre eixos resultats; en aquesta línia trobem, per ordre cronològic: la pròpia victòria del SI a l’eixida de la UE en el referèndum de permanència del que va Brexit: uncivil war, la victòria de Trump en les eleccions presidencials dels EUA o la de Bolsonaro al Brasil.

Que és el que tenen en comú estes campanyes electorals en distints punts de la geografia mundial i amb sistemes polítics bastant diferents entre si? Assenyalarem dos, que la pròpia pel·lícula explica: (1) l’ús de les xarxes socials i (2) la mobilització dels perdedors de la globalització.

La utilització política de les xarxes socials

Començant per la primera, el film ens explica com les xarxes socials són molt més que un lloc digital on compartim les nostres vides amb els nostres sers estimats, amb el desenvolupament de la internet i la tecnologia dels algoritmes s’han transformat en un camp de disputa política. En concret la pel·lícula explica l’estratègia dissenyada per intervindre en les xarxes socials per l’equip de vote leave, basada en el creuament de dades personals extretes dels perfils de Facebook, per poder segmentar potencials votants i enviar les publicacions personalitzades amb els seus gustos i preferències.

El poder ja no resideix en els diners o el suport polític (de fet, la gran majoria de partits es van posicionar en contra del referèndum), sinó en tot el que pots saber dels teus potencials votants per a fer-los arribar el missatge que volen sentir de la forma més efectiva possible. De forma que l’equip de campanya amb estes ferramentes va descobrir uns 3 milions de votants ocults que podien esdevenir els seus potencials votants.

Haynes s’esforça en que ens fixem molt atentament en què ja no vivim en l’era dels cartells, les xapes i els anuncis publicitaris: vivim en la guerra de les dades personals

Seguidament la campanya es va desenvolupar en apel·lar a les passions dels votants més enfadats amb el sistema polític. Fake News, debats en les xarxes socials dirigits a provocar la ira dels votants… La campanya per la permanència optà per apel·lar a la raó.

El que no sabien es que l’ús polític de les xarxes socials han confirmat la por de Lipovetsky (2006) que i és que si tradicionalment la política estava fora de l’esfera de la diversió, la societat postmoderna l’ha introduït de ple en aquesta; el fenomen dels memes està vinculat amb això, el que vol dir que és molt difícil combatre amb la raó a una campanya basada en la banalització de la política. Es el que ens diu també un ex assessor de Trump, en un altre lloc. En el documental de Netflix Get me Roger Stone, el propi Roger Stone ens explica la seua màxima; més val que parlen malament de tu a que no parlen de tu. És igual que les teues afirmacions no estiguin basades en dades empíriques, allò important és construir un personatge que a la gent li caigui bé.

Per a Lipovetsky (2006:51) això significa la pèrdua de vitalitat de la res pública, degut a que les grans qüestions «filosòfiques», econòmiques, polítiques o militars desperten a poc a poc la mateixa curiositat desenfadada que qualsevol succés (…), arrossegades per la vasta operació de neutralització i banalització socials.

Açò ho veiem en dos moments de la pel·lícula, un quan el dirigent de la campanya per la permanència està en un grup de discussió, on pot comprovar que els arguments dels favorables a la sortida han calat profundament en la gent, encara que no fossin veritat. I un altre quan està mirant les notícies i es veu als partidaris per la sortida insultar i increpar als partidaris de la permanència.

El resultat ja és conegut, la campanya vote leave va enviar milions d’anuncis personalitzats a potencials votants, gràcies a una empresa de tractament de dades. I el vot es va decantar per la sortida.

Els perdedors de la globalització es mobilitzen

Però les xarxes socials o el màrqueting electoral per si soles no poden explicar fenòmens polítics tan complexos. Podem dir que aquestes expliquen el com però no el perquè. I és que el perquè està relacionat amb els grups socials que es pretenien mobilitzar; pel cas del Brexit, podem veure en la pel·lícula com Cummings pretenia apel·lar a aquella gent que es sentia oblidada pel sistema; en la brillant seqüència on comença a pensar l’eslògan de la campanya electoral, relaciona les ires i les pors de una gran part de la societat britànica que s’han anat acumulant i que es troben amagades, en el subsol, com un pou de petroli, esperant a que algú sàpiga com explotar-les.

Quines són aquestes pors que s’han anat acumulant? La por a perdre la feina, la por al nouvingut, la por a no reconèixer-se en la teua comunitat que ha abraçat els ideals feministes, en general, es tracta de les pors que ha generat la globalització. Canvis radicals en un espai de temps molt xicotet. I a qui han afectat més estos canvis? Doncs el economista Branko Milanovic[1] amb el seu estudi sobre l’augment de la desigualtat ha demostrat que la globalització a produït l’empobriment de les classes mitges occidentals, es la famosa corba de l’elefant.

Pel cas de Gran Bretanya, els que varen fer possible el vot per la sortida de la UE varen ser els que segons Owen Jones (2012), han estat denominats despectivament CHAVS. És a dir les antigues classes treballadores, que han vingut a menys amb la globalització i que han anat acumulant el ressentiment cap el sistema polític que les ha condemnades a l’oblit. Sols calia el moment, el moment per mobilitzar-les amb el missatge correcte: Take back control  els hi van dir Cummings i el seus. “Repreneu el control de les vostres vides. La globalització es la culpable dels vostres mals, i la representa la Unió Europea” una operació de storytelling de manual en un moment populista per excel·lència.

Els oblidats de la globalització, el seus perdedors han aparegut amb força escopint a l’establishment del seus països. S’han mobilitzat a causa de l’emergència d’un moment populista en tot Occident. Perquè el populisme no és una ideologia, és una forma de construcció d’allò polític des d’un “fora” que s’expandeix en els moments de crisi.

Aqueix fora és el que ha mobilitzat als perdedors de la globalització. Tant  amb Trump, com els que votaren a favor del Brexit.

I és el menyspreu aristocràtic tan políticament correcte pels rednecks americans, pels chavs britànics o pels badalonesos que van fer alcalde a Albiol, que ha fet que un parell de spindoctors amb poc compromís per la democràcia puguin explotar les seus ràbies i pors.

Al final de la pel·lícula podem observar un diàleg molt il·lustratiu entre el director de la campanya per la permanència i el de la sortida, Cummings. Mentre es fan una cervesa el de la permanència recrimina a Cummings que ha obert la caixa de pandora i que amb les ires i l’odi no pot haver democràcia. Cummings reacciona i contesta que això no és culpa seua, és culpa dels governants que durant 20 anys han obviat el problema.

Però a les persones i els seus problemes no se’ls poden obviar. Així ho demostra Brexit: uncivil war

[1]L’enfonsament que dóna forma a la corba de l’elefant, és aqueixa vall que representa en part important a les classes populars o més pobres dels països rics, que haurien vist com els seus ingressos reals van estar quasi estancats durant aqueix període. Aquestes serien les “perdedores de la globalització” https://blogs.publico.es/econonuestra/2017/01/15/el-elefante-de-milanovic-y-la-desigualdad-mundial/

Foto portada/brexitcentral.com

Related News

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0)

UA-55908739-1